Per aquells que creien que la votació del dissabte 29, era un simple tràmit per Oriol Junqueras, han pogut comprovar que res està decidit, i que la segona volta pot capgirar les expectatives de més d’un. Si mirem les xifres, d’entrada, es deia que ERC comptava amb 8.030 militants, amb carnet, dels quals n’han votat 6.533, o sigui un 81,3%. Una xifra molt alta que de fet, seria molt més elevada, si el cens estès depurat. Molt probablement, el nombre real de militants se situa entre els 7.000 i els 7.500 cosa que suposaria una votació del 90 o 95% de la militància. Tot un rècord, però és que el moment, és històric.
I, en aquesta història d’un partit de molt llarga trajectòria, demostra, una vegada més, les seves constants crisis cícliques. Amb els resultats a la mà, el futur serà complicat, molt complicat, perquè mostra que Oriol Junqueras, tot i ser el més conegut, el que ha protagonitzat moments claus del procés , pel qual va anar a la presó, resulta que aconsegueix només un 48,3%. No deixa de ser un resultat humiliant, perquè suposa que més de la meitat del partit no està amb ell, ni amb els seus plantejaments.
El segon, Xavier Godàs, obté 35,3% dels vots que tampoc pot estar content, perquè amb ell hi ha un munt de càrrec, presents i passats, que haurien d’haver garantit un millor resultat. I finalment Helena Solà, aconsegueix un 12,6%, procedents del sector més radical, tant a nivell independentista, com antisocialista. Què farà ella ? Què faran els altres dos, de cara a la segona volta?
Es imprevisible, perquè tractant-se d’ERC , tots els pronòstics poden caure per terra. Hi ha massa contradiccions, massa personalismes, massa interessos de cara el futur proper, com per poder garantir un resultat que doni estabilitat. D’entrada, el partit està dividit pel mig, o en tres parts, totes prou grans com per complicar la vida del conjunt. I, es produeix en un mal moment. Bé, de fet, tots els moments son dolents quan es tracta de gestionar una crisis.
Però, és que toca decidir, en pocs dies, què fer amb els pressupostos de la Generalitat, i al mateix temps què fer amb els de l’Estat. Son dos elements essencials per a garantir que els pactes d’investidura de Pedro Sánchez, allà i de Salvador Illa, aquí, puguin donar els fruits pactats. No avançar, en matèria pressupostària, vol dir tirar per terra els nombrosos avenços aconseguits, entre els quals el famós “finançament singular”. Qui sigui el que guanyi, ni que sigui pels pèls, haurà de prendre decisions de primer nivell.
Però, tot seguit, toca iniciar el camí cap a les properes eleccions municipals ,de juny de 2027. Poden semblar llunyanes, però el temps vola, i ja des d’ara, s’han de prendre decisions importants, en tots i cadascun dels municipis on ERC té alcalde . I, a continuació preparar nous equips per presentar-se a la resta de municipis. Es una feina immensa que no es pot dur a terme, sense la complicitat, col·laboració i participació de tot el partit.
Hem d’esperar i veure com continua aquest camí, però el vist fins ara, mostra les carències d’un partit que llueix com a gran emblema l’assemblearisme, sense acceptar que també suposa el seu gran problema. No modificar-lo, motiva aquesta inestabilitat permanent que salta cada determinat temps. Remuntar en aquestes condicions, serà complicat. De totes maneres, si ha sobreviscut a d’altres tempestes, també superarà aquesta.