Les simulacions televisives i radiofòniques entren sovint en conflicte amb la fiabilitat que s’atribueix als periodistes, perquè topen amb l’autenticitat dels continguts genuïnament informatius. Les càmeres i els micròfons —també aquells que enregistren material per a la xarxa— penetren en llocs recòndits per descobrir tota mena de successos i comportaments. Aquest procediment, però, amb prou feines desencadena ja sorpreses, ni entre el públic ni entre els professionals.
No obstant, alguns d’aquests fets han estat provocats per ser oferts a través de pantalles i altaveus, i altres són la recreació d’una situació determinada —un assassinat, un accident laboral, un segrest, un terratrèmol...— en versió lliure. El risc ètic i deontològic que es corre quan es manipulen aquestes pseudo-realitats és que l’audiència descodifiqui en clau d’informació neutra allò que en veritat no és res més que una representació.
Híbrids i bastards
Al principi, emissors i receptors van acceptar aquests formats híbrids perquè els concebien com produccions més pròpies de l'espectacle que del periodisme. Tanmateix, actualment han deixat de pagar aquest tribut pel percentatge de ficció que inclouen i han començat a formar part de la gran família de la informació, com a mínim, com a parents llunyans.
Així doncs, en aquest punt convindria decidir si la divisió entre programes informatius i ficció és encara vàlida. Des d’aquí, en defensem la vigència, encara que, en paraules d’una autoritat com Jaime Barroso, aquesta se sustenti paradoxalment sobre la negació de gènere, com si mitjans com la televisió depenguessin “de la seva capacitat d’hibridar-se, de contaminar-se, de fondre en combinacions evolucionades substàncies de l’expressió tradicionalment allunyades (infotainment, dramadoc, factions, dramedies, etc.)”.
Ciutadans, pseudoexperts i fins i tot professionals de la comunicació segueixen considerant que el digital és el suport menys creïble, menys fiable, més trampós i miserable. Des de la premsa i els canals audiovisuals es tracta encara avui amb una condescendència notable els periodistes que elaboren informació per a la xarxa. Però al llarg de la seva història, la televisió i la ràdio han arribat tan lluny en la infàmia com internet.
Aquesta circumstància no eximeix de responsabilitat els webs i portals menys escrupulosos. No obstant, anul·la la suposada superioritat moral de les emissores, públiques i privades, espanyoles i catalanes, que barregen en noticiaris, magazines, etc. allò que ha passat amb el que els agradaria que hagués ocorregut, que silencien el que no els convé explicar i magnifiquen fantasies insignificants.
Per a la majoria d’analistes i tertulians, de polítics i professors, la brutícia i l’engany es concentren a internet, a les xarxes socials... I sí que n’hi ha, d’immundícia en el mercat virtual. Cada cop més. La diferència és que rarament es presenta com el resultat de l’esforç i el rigor de professionals independents, com sí que s’afirma moltes vegades a la televisió i la ràdio.
