L'expresident de la Generalitat, Pere Aragonès, va tornar ahir als titulars. En aquest cas perquè ha decidit renunciar als tres anys de sou als que encara tenia dret com a expresident i fer el pas a l'empresa privada. Compaginarà la faceta institucional i la seva oficina amb la docència a la UVic i la feina al capdavant de l'empresa hotelera familiar del Maresme. La decisió d'Aragonès té sentit en algú amb, com a mínim, vint anys de vida laboral al davant, però genera un interessant debat sobre com se surt de la política i la reubicació laboral dels dirigents d'alt nivell, segueixin o no tenint un rol polític.

[Si vols rebre al correu El Despertador o un altre butlletí de Nació clica aquí]

Els temps a les institucions (sobretot quan s'ocupa la més alta responsabilitat) són cada cop més curts. En un context governat per la immediatesa i on les majories absolutes semblen història, ja no hi ha presidents tan longeus al càrrec com Jordi Pujol o Felipe González. I reubicar-se després ni és fàcil, ni és còmode ni sempre és ètic. Fa uns dies, sense anar més lluny, el The Guardian publicava una informació que constatava com l'exprimer ministre britànic, Boris Jonhson, havia usat la seva oficina i els contactes que havia fet des del número 10 de Downing Street per fer negocis. 

Això està, malauradament, a l'ordre del dia i sovint se sent a parlar de portes giratòries. El sector dels anomenats "assumptes públics" (el lobbisme de tota la vida) experimenta un boom a Espanya. Hi van a parar molts expolítics que exploten la seva agenda de contactes i el seu coneixement de l'administració i de com es prenen les decisions al més alt nivell per posar-los al servei de les empreses que els contracten. Això no té res de dolent si es fa de forma transparent i es respecten les normes (que hi són i que haurien de ser encara més clares) de forma escrupolosa.

I moltes empreses, entitats o patronals busquen tenir expolítics als seus consells assessors o a l'estructura per incidir a l'esfera institucional. El cas més paradigmàtic és Foment del Treball (que acull pràcticament l'antic comitè de govern d'Unió en ple des que la presideix Josep Sánchez Llibre), però recentment Glovo, una empresa amb pràctiques laborals molt qüestionades que no li impedeix bufar les espelmes d'aniversari de bracet dels líders de CCOO i UGT, ha incorporat al seu consell assessor no remunerat a Natàlia Mas (ERC), Raül Blanco (PSC), José Manuel García-Margallo (PP) o Marta Pascal (CDC i PDECat). 

Aragonès no ha buscat un càrrec institucional per seguir en política activa, anar a un consell d'administració, o dedicar-se als assumptes públics. L'únic expresident que va adquirir aquesta condició sense estar a tocar la jubilació va ser José Montilla i va ser molt criticat per anar primer al Senat i després al consell d'administració d'Enagás. Aragonès ha pensat que això no era propi d'un president de la Generalitat i, cal dir-ho també, ell tenia a l'abast l'opció natural i còmoda de fer el relleu familiar en una empresa de dimensió notable.

L'expresident, com ha estat també el cas de molts polítics de tots els colors del nostre temps i també destacats ex com ara Mas, Pedro Sánchez, Josep Rull, Miquel Iceta, Roger Torrent, Jordi Turull, David Cid o Marta Rovira, no té pràcticament experiència a la privada i fora de l'administració o la política institucional. Això és, a ulls de molts, un inconvenient, és clar, però tampoc és fàcil arribar a la política, com els ha passat històricament a molts independents de vida efímera, sense conèixer-ne els codis i els límits o el funcionament de la maquinària administrativa o institucional per ser eficaç.

El problema sol ser l'endemà, ja sigui per les incompatibilitats, pels límits que cadascú s'imposa o perquè l'acció política pot ser un estigma, sobretot quan s'exerceix als partits menys sistèmics i, per tant, més aliens al favor dels despatxos i el món dels diners. I tot això fa també que molts professionals s'ho pensin a l'hora de fer el pas al servei públic —al bé comú— i que la política quedi en mans dels que no s'han dedicat a una altra cosa o de funcionaris que tenen assegurat el retorn a la vida laboral. En un moment en el qual els discursos més reaccionaris desacrediten l'acció política i els que s'hi dediquen amb el "tots són iguals", els partits haurien de preocupar-se de fomentar més l'exigència i l'excel·lència, però també de facilitar la permeabilitat entre les institucions i el món privat per captar més talent.

Avui no et perdis

• Primícia: La negativa de Mas aboca Junts a un esprint pel candidat a Barcelona; Oriol March.
• Junts i el govern espanyol pacten un canvi legal per garantir l'atenció al client en català; per Lluís Girona Boffi.
• Què van fer amb Rússia? I què es proposa fer amb Israel?; per Neus Climent.
• Primícia: Els embassaments catalans perden capacitat; per Arnau Urgell i Vidal.
• TVE ho aposta tot al vermell: així serà la nova programació en plena resistència de Sánchez; per Victor Rodrigo.

El passadís

L'entitat espanyolista Societat Civil Catalana ha constituït un consell consultiu per reforçar la seva presència pública. Hi són molts dels habituals en l'entorn d'aquesta plataforma unionista, com el jurista Francesc de Carreras, els historiadors Joaquim Coll i Jordi Canal, i l'expresident de l'entitat Josep Ramon Bosch. Però també hi ha nous fitxatges, com ara l'exdegà del Col·legi d'Advocats Eugeni Gay —pare de l'actual tinent d'alcalde de Barcelona Maria Eugènia Gay i exmagistrat del TC a proposta socialista— i el notari Juan José López Burniol, els articles del qual a La Vanguardia acusen una deriva reaccionària. Sembla que aquest últim xalarà de valent perquè la primera tasca que han encarregat als membres del consell és treballar en un projecte de reestructuració territorial de l'estat, objecte de molts dels seus articles tot i que sovint ha donat pràcticament per fet que Espanya té els dies comptats com a estat unitari. Seria una mala notícia per a l'associació.

Vist i llegit

El clima a Madrid està més que escalfat. Del "vostè falta a la veritat" que es deien els polítics quan es volien acusar de mentir i que ja ens semblava gruixut s'ha passat a tota mena d'insults, sobretot des de l'arribada de Vox i des que el PP ha decidit comprar-los el marc. Amb el genocidi a Gaza i l'actitud agressiva del PSOE per deixar en evidència el PP per la seva complicitat amb Israel la temperatura ha pujat. En aquest vídeo de El Intermedio, el programa de la Sexta, es pot constatar i ja s'ha normalitzat que un dirigent d'alt nivell que és el número dos d'Isabel Díaz Ayuso, Alfonso Serrano, digui que els manifestants de la Vuelta contra Israel són directament "gentussa". Les preguntes els hi feia la periodista Andrea Ropero.

La perla del DOGC

Ha trigat temps, però el Diari Oficial publicava aquest dilluns l'aprovació de l’informe d’impacte ambiental del pla especial urbanístic de recuperació i adequació ambiental de la timoneda d’Alfés, al sud del Segrià. A la zona hi havia un aeròdrom construït als anys trenta i que va quedar en desús quan es va fer l'aeroport d'Alguaire malgrat que la intenció inicial era ubicar a Alfés aquesta infraestructura. Ara, s'enderrocarà per recuperar l'espai natural estepari que és l'hàbitat de moltes aus i que té un gran valor. L'alosa becuda, que només es trobava en aquest indret al nostre país, en va desaparèixer i va tornar quan van acabar els vols. S'adequarà l'espai i es mantindrà només el polvorí museïtzat i alguna altra resta de l'aeròdrom militar usat durant la guerra. La recuperació de la timoneda arribarà després de tres dècades de litigis judicials i en l'àmbit comunitari promoguda per col·lectius ecologistes. Aquí podeu consultar-ho en detall.

[Si t'ha interessat El Despertador i no hi estàs subscrit, fes-ho aquí i el rebràs cada matí]