Els governs, les empreses i nombrosos particulars espavilats acumulen abundants referències biogràfiques, biomètriques, mèdiques, econòmiques, etc. de milions d’internautes d’arreu. És gairebé impossible moure’s pel ciberespai sense que algú reclami al navegant alguna dada, la moneda de curs i l’idioma majoritari a l’entorn virtual.

Administracions com la Comissió Europea han pretès retornar als particulars el control sobre el qual es diu d’ells a la xarxa, però costa tant frenar els rumors i les mentides que aquesta intenció sovint no es pot plasmar en solucions concretes. Hi ha autoritats que realment volen ajudar els ciutadans a endur-se les seves dades si marxen d’un mitjà social o si abandonen qualsevol altre servei digital.

Els cínics se’n riuen

També a Internet, la gent té dret a canviar sense romandre lligada a un passat registrat i difós. Si, a més, es minimitza el volum d’informació que cal proporcionar abans d’ingressar en determinats espais, es preservarà millor la intimitat dels usuaris. En última instància, es podrà distingir l’emmagatzematge binari, automàtic i sense gaire criteri, del valor de la memòria personal. Tanmateix, aquests arguments tenen poc recorregut pràctic. Els més cínics fins i tot se’n riuen.

[blockquote]Si es minimitza el volum d’informació que cal proporcionar abans d’ingressar en determinats espais, es preservarà millor la intimitat dels usuaris[/blockquote]Una persona és allò que se n’explica, d’ella. Sempre ha estat així, però ara més que mai. La irrupció d’Internet i dels dispositius mòbils i l’eclosió de les xarxes socials han aconseguit que, en determinats àmbits i oficis –la política, la docència, la medicina, el dret, l’enginyeria, l’arquitectura, la música, l’art, l’esport, la religió, etc.–, sigui complicat gestionar la reputació digital, o sigui, la informació que circula pel ciberespai referida a una persona o una organització.
 
Postveritat, postdelinqüència

Els motius que governen comportaments quotidians en un volum creixent d’usuaris, com reenviar notícies, compartir-les o deixar constància que, a l’internauta, li ha agradat aquell material, solen ser coneguts. No obstant això, en altres ocasions, costa d’entendre què subjau en aquestes accions comunes a la Web 2.0, les quals converteixen persones anònimes en distribuïdors massius de continguts.

La xarxa amplifica temes que apareixen en aquesta plataforma com podrien fer-ho en una conversa de cafè, amb la diferència que internet ajuda a difondre una notícia o qualsevol curiositat de forma massiva, ràpida i gratuïta. Canals tradicionals com la premsa, la televisió o la ràdio se’n valen perquè l’abast de les seves produccions sigui superior. Els desaprensius n’han après igualment. De fet, molts d’ells ja en saben més que els professionals. Arriben més lluny i fan més mal.