El fet que les principals novetats estiguin relacionades precisament amb com interactuem amb els seus ordinadors ens ha de situar en el context actual. I no només pels ordinadors: Google va presentar Home, una mena d'Amazon Echo que no deixa de ser un aparell que ens escolta i ens respon, i que s'assembla en part als rellotges intel·ligents com l'Apple Watch, amb qui podem interactuar amb la veu o amb una rodeta -anomenada Digital Crown- similar a la que s'utilitza en un rellotge normal per posar-lo a l'hora.
El poder de computació dels dispositius és cada cop més gran, i per tant admeten noves funcionalitats que fins ara no ens havíem imaginat. I de ben segur que encara ens en queden per imaginar. Això implica que, sovint, haguem d'anar més enllà del teclat, el ratolí o una pantalla tàctil per comunicar-nos-hi. I si anys enrere el somni havien estat les interfícies hologràfiques (com les de Minority Report l'any 2002) o el control d'un punter amb els ulls, ara s'està repensant l'estratègia, precisament, dels punters i les finestres. Fins i tot de les pantalles i el seu ús.
Tenim al mercat un ampli ventall d'ordinadors portàtils amb pantalles tàctils prou útils però incòmodes quan estem assenyalant punts de la pantalla i fem clics involuntaris. La majoria dels mòbils ja ens permeten fer-los preguntes -malauradament, encara no en català- i ens les responen fins i tot en casos on podria ser complicat entendre'ns. Els comandaments a distància del televisor també han anat canviant els botons per petites zones tàctils per desplaçar-nos per les opcions. Algunes pantalles i trackpads actuen segons la força que hi apliquem, i les consoles de videojocs ja fa anys que experimenten amb comandaments com el de la Nintendo Wii o amb reconeixement de moviments a través d'una càmera.
El dubte és si el futur ha de centrar-se en alliberar-nos dels teclat, ratolins i altres aparells substituint-los, per exemple, per algun estrany sistema de control mental amb un casc que finalment ens llegeixi el pensament, o en donar-nos moltes opcions diferents. I, com passa sovint, el què ens podem arribar a imaginar sense haver descobert altres opcions no s'assemblarà gaire al què acabem fent. Perquè després dels experiments de les consoles, ara sembla que tornen els comandaments tradicionals, i els controls per veu necessiten una mica més d'entrenament i context. I, sobretot, nosaltres, com a persones, necessitem acostumar-nos a parlar amb una màquina com si fos una persona. O a asseure'ns amb calma en un vehicle que es condueixi sol cap a la feina perquè és l'hora d'anar a treballar i portem l'uniforme de treball.
De fet, l'únic que hem d'evitar és que la situació es capgiri i siguin les màquines les que decideixin per nosaltres. Però això ja són històries de ciència-ficció.
