Venjança virtual per a la misèria real

«Els dispositius tecnològics permeten amplificar l'abast de la revenja, la rancúnia i el ressentiment fins a extrems insospitats en qualsevol altra època de la història»

Publicat el 24 d’abril de 2017 a les 09:15
La venjança està mal vista en l’actualitat. Però no sempre va ser així. Per què s’ha modificat aquesta percepció entre nosaltres? La revenja, que suposa causar un dany a algú com a resposta a un greuge, és un desig molt, molt poderós. Va ser omnipresent en totes les societats primitives. No obstant, quan es va instituir el dret, aquesta nova disciplina va ser l’encarregada de limitar el cercle sense fi de les venjances. La llei havia de tancar aquests greuges, i d’aquesta manera ho ha anat fent durant segles.
 
Aquest extrem, unit a la idea de perdó que ha penetrat en la cultura per la influència cristiana, ha motivat que, en general, avui ens faci vergonya defensar en públic la revenja. Sant Tomàs d’Aquino, el teòleg catòlic per antonomasia, no n’era contrari. La considerava una virtut annexa a la justícia, emparellada amb la gratitud. És a dir, la reacció que es mereixia un bé rebut era l’agraïment. Si allò que ens feien era negatiu, havíem de contestar amb la venjança. Això sí, no ens n’havíem d’alegrar, del patiment del receptor de la nostra actuació. Si ho féssim, entraríem en el terreny de l’odi.
 
L’esclat violent és propi de la fúria. És la voluntat roent d’ocasionar perjudicis immediatament. O de desfer-se de l’obstacle sobrevingut sobre la marxa. Per això, quan hom no es pot desfogar amb el culpable, dóna un cop de puny a la paret o trenca plats. Si més no, això és el que ocorre a les pel·lícules. La venjança és diferent. La resposta no és instantània. L’impuls s’ha de frenar i l’impuls s’ha de detenir. L’ajornament busca el moment més adequat.
 
Humiliació irreversible
 
El venjatiu no és explosiu, sinó caut i pacient. Aquests trets, els podem atribuir també al rancuniós. Les seves raons són la impotència per esborrar el dany i el record que es reprodueix vivament. La pressió moral en contra de la revenja i a favor del perdó complica psicològicament aquest sentiment. De vegades, perquè d’aquesta forma s’emmascara la incapacitat de fer mal. O perquè aquest perdó ha d’estar lluitant amb la memòria, la qual cosa sotmet la víctima a un culpabilitat morbosa.
 
Quan la humiliació sembla irreversible, la indignació s’aguditza. La modalitat més dràstica de suposada solució portaria els amargats al delicte. Per sort, al llarg de la història, només un reduït percentatge ha optat per aquesta barbaritat, la qual, per exemple, es plasmaria en agressions de major o menor intensitat. Abans de l’esclat digital, la resta de possibilitats tenia un abast gairebé ridícul. Però internet, les xarxes socials, els dispositus mòbils, etc. ho han canviat tot.
 
Vídeos compromesos, fotos equívoques
 
El xicot que se sent traït per la seva exparella, l’empresari convençut que el seu soci l’ha enganyat, el company que no accepta la promoció d’un col·lega més brillant... no tenien més remei que conformar-se amb la difamació de curta volada fins fa pocs anys. Tanmateix, ara només han de recuperar un vídeo comprometedor del passat, una fotografia equívoca, un xat amb alguna relliscada políticament incorrecta... per venjar-se. Primer, en línia; després, per tot arreu.
 
Ens encanta referir-nos a la solidaritat que es vehicula a través de les plataformes 2.0 per les bones causes (contra guerres, crisis, malalties, desastres naturals, etc.), al potencial dels smartphones per convocar a les places els ciutadans descontents amb els polítics, als avantatges de la nova economia col·laborativa, a la capacitat transformadora del big data, la intel·ligència artificial o la internet de les coses, no obstant, la condició humana ens manté simultàniament adherits a les pràctiques més miserables en l’entorn virtual.