És importantíssim l’ambient climàtic que acompanya a cada festa grossa. Per la influència
que té sobre l’ànim dels qui la celebren, els adults dels quals ja han fet típics de cada
celebració unes determinades característiques que fan referència directa al caràcter bàsic de la
festivitat en qüestió. Si l’ambient d’enguany s’adiu a aquesta experiència, la festivitat és bona,
ja que es presenta envoltada del seu tipisme, tot satisfent els gustos més tradicionals.

Enguany hem tingut un dia de Pasqua Florida amb un sol que escalfava com un sol de finals
de juny, emmarcat en un cel escurat de bromes en tota la seva extensió, sense el més petit
llegany. Un dia bo per cantar caramelles ─ha comentat algú espontàniament.

Un dia bo per cantar, però no pas per a encantar-s’hi. Vull dir en el pla de l’ambient, ja que
això de “diumenge de finals de juny” segrega una angúnia que naturalment és del tot aliena al
dia de Pasqua, en el seu pla religiós, però que al fons del fons turmenta els racionals.
Perquè, si ara ens fa aquest sol, el bat del qual no s’aguanta per gaire estona, ¿quin sol ens
farà al mes de juliol? Potser que la ballarem molt magra! I nosaltres tan feliços i acontentant-
nos amb la solució verbal: “És efecte de l’escalfament del planeta”.

¿I no hi fem res? ¿I els responsables de la marxa del món tampoc no hi fan res?
Som pitjors que l’estruç que enterra el cap a l’arena per no veure qui està a punt de matar-
lo...

I una altra seqüela d’aquest escalfament és que no plou. El regne vegetal pateix, aguanta una
set desesperada, i causa horror pensar que el sembrat no podrà fer-se i que en aquest aspecte
els humans també la ballarem molt magra, tot els regnes que poblen el planeta terra, fet
malbé per la bogeria de l’home. Que Déu ens valgui!