Entre els comtes i altres personalitats diguem-ne polítiques de l’antigor, vull dir en plena edat mitjana, el nostre avantpassat, l’Abat Oliba, fou el fundador de la democràcia catalana amb la seva institució de “La Pau i Treva de Déu”. Aquest abat era per naixença comte de Berga i de Ripoll, però renuncià al seu títol cívic a favor dels seus germans i també els adjudicà els seus béns materials per dedicar-se plenament, com a pastor, al servei de la Catalunya cristiana del seu temps; ja de compte s’havia esforçat sempre perquè, en aquells temps de violència i ambicions, la pau regnés entre els prínceps. Naixé a Cuixà, el Conflent, en 971, i ja essent monjo benedictí fou nomenat bisbe de Vic i abat de Ripoll; després fundà el monestir de Montserrat. La seva institució de “La Pau i Treva de Déu” cridà l’atenció d’altres països i s’estengué per Europa. 

   Però el resultat més interessant per als catalans és que inspirà la compilació de les lleis catalanes duta a terme sota l’autoritat del comte de Barcelona Ramon Berenguer I qui, en 1060, reuní els homes més notables dels seus Estats amb el fi que dotessin el seu país d’una llei escrita. I el resultat foren els Usatges, que d’aleshores ençà han estat la llei bàsica del poble català, on s’estableix que la font jurídica del poder, l’autoritat executiva, el poder militar i els deures del príncep han de protegir la seva gent i ser fidels a la  de tota condició, des dels nobles fins als més humils ciutadans, que ja restà establert com una llei escrita. Això s’esdevenia cent cinquanta anys abans que la Carta Magna fos firmada pel rei Joan d’Anglaterra.

    I no fou tot pel que fa a la democràcia en la naixent nació catalana, puix que en 1283, el  rei Pere II, el Gran, fill de Jaume el Conqueridor, Catalunya adquiria la plena maduresa democràtica amb la proclamació d’aquell rei de la Constitució dita Una vegada l’any que dirimí la llarga lluita per la delimitació de poders entre el rei i el poble. Tots els estaments eren representats a les Corts Catalanes, que s’havien de reunir una vegada l’any: eclesiàstics, nobles i menestrals. El mateix Pere el Gran ho explicava així: “Una vegada lo any... celebrem dins Cathalunya General Corts als Cathalans, en la qual ab nostres Prelats, Religiosos, Barons, Cavallers, Ciutadans e homes de Vilas tractem del bon Stament e reformatio de la terra”. Els més pobres i humils eren cridats a ser autoritat. També el poble al govern i a favor del poble.

   Cal considerar que en aquell temps encara era molt viva la germanor entre Catalunya i Occitània, aquesta que comprenia quasi bé tot el sud de França ─Occitània, de la llengua d’oc, en oposició a la francesa del nord, dita llengua d’oil─, i per aquesta raó els documents catalans a favor de la llibertat universal i de la democràcia tenien molta més ressonància europea i fins mundial. Que Catalunya i Occitània eren pràcticament un sol regne que s’anava perfilant sota els primers comtes i reis de Catalunya-Aragó, fins que el rei Pere, el Catòlic, que havia fet prodigis de valor a la batalla de Las Navas de Tolosa, l’any següent, el 1213, perdé miserablement la batalla de Muret, contra els francesos, i ell mateix hi perdé la vida, per irresponsable. I estaven tan fusionats els dos regnes que els trobadors provençals després de Muret suplicaven Jaume I el Conqueridor, fill de Pere el Catòlic, que anés a combatre els francesos per fundar altre cop un regne conjunt a cavall dels Pirineus... però el rei Jaume obeí l’ordre del sant Pare de Roma que l’amenaçà amb l’excomunió si ho feia... Així han anat les coses per a la dissortada Catalunya en la història del món.

    Tots aquests fets històrics, importantíssims, capitals, peninsulars, no els veureu ressenyats en cap Historia de España. Ni tampoc, em creuria, en cap història de França, tret de la batalla de Muret. Tots dos països veïns, a partir d’aquells fets voluntàriament desconeguts, han mirat a veure com podien eixalar Catalunya, és a dir, perjudicar-la per reduir la seva importància i neutralitzar-la, cosa que les tropes conjuntes d’Espanya i de França obtingueren esplèndidament en El Tractat dels Pirineus, en 1659, on els dos estats mencionats, prescindint dels catalans i del seu legítim i vigent govern de la Generalitat, segregaren tot el territori català que s’estén entre les Alberes i les Corberes, és a dir el que coneixem per Catalunya Nord, i ho adjudicaren a França. Els castellans ho feren perquè en aquella regió no s’hi parlava castellà, ans català, i perquè així debilitaven més Catalunya i la neutralitzaven en el seu poder. I els francesos perquè sempre els seu governs havien volgut pispar aquell territori de Catalunya, en especial a partir de Muret, i també volien perjudicar Catalunya  aplanar-la.

   I mireu ara, en ple segle XXI, quan les nacions s’han despertat i moltes clamen i clamaran per la seva Sobirania, en quina situació mos té la justícia espanyola, que no pas la universal. Catalans, coneguem la història de Catalunya, el seu esperit, la seva vocació dintre el concert de les nacions lliures del món.