Som el dia de Reis i sec en un dels bancs tan encertadament col·locats en l’avinguda Sant Jordi d’aquí, de Solsona. Fa un sol que no és exactament aquell de “Sol, solet, vine’m a veure, vine’m a veure, que tinc fred”. Té més força i arriba fins a “cremar-me” els genolls a través dels pantalons negres. Em recordo d’aquell dia de Reis, quan amb el pare, que en pau descansi, sortíem de casa per anar a missa i, mirant al teixit de color de cendra, que ocupava el firmament sense fissura de cap a cap, digué: “El Reis ens portaran neu”. I així va ser: a la tarda caigué una nevada, que bé donava per a dir-hi allò de: “Any de neu, any de Déu”.

La mainada actual, els nens i nenes d’avui dia, no ho coneixen això de la neu. El clima
del planeta s’ha escalfat i ja no es produeixen aquelles baixes temperatures en les bromes, on germinava la neu. I és que les mateixes pluges també han anat dràsticament de baixa. Em recordo de quan era nen, a Bellpuig, com mirava per la vidriera de la botiga, aquells borrallons blanquíssims amb ma germana i ens hi encantàvem considerant-ho com una mena de miracle. I després venia la d’anar a trepitjar aquella catifa immaculada i neta, que era un goig de sentir-la grinyolar sota els peus i també una pena de macular-la.

Ara em recordo de la nevada de 60 centímetres de gruix que va fer a la primeria dels vint de Febrer, em sembla que va ser en 1944. Alguns sostres de cabanes al poble i afores s’enfonsaren i els ajuntaments manaren obrir passadissos pels carrers perquè la gent, en especial les mestresses de casa que havien d’anar a comprar per fer els àpats del dia, poguessin transitar-hi per a llur conveniència. Em recordo de com la canalla ens empaitàvem per aquests conductes i jo, corrent per baix, veia al costat, dalt del meu cap, el peus del company que m’empaitava. Després aquestes nevades altes les vaig veure a New York i allí podem dir que eren rutina dels hiverns. Em recordo especialment de la nevada de pam que va fer el dia de Pasqua Florida, el 10 d’abril, no em recordo de quin any.

Mentre ens vegem obligats a cremar fòssils de carboni per a obtenir energia i calefacció anirem embrutant l’atmosfera. L’única solució són les energies renovables, que són les que ens ofereixen els dos elements naturals de sol i vent. La solució és fer bons parcs solars i instal·lar força molins ventiladors als ermassos i anar deixant de banda els fòssils de carboni per tal de suprimir els gasos nocius a l’atmosfera. Ja es va fent, però potser que la feina hauria d’anar més accelerada.

Amb el transport per terra, potser que la solució sigui el vehicle elèctric. Pel que es veu als mitjans de comunicació, sembla que hi treballen força. Però insisteixo que els milers d’avions que volen cada dia pel cel del planeta són el gran problema. Aquest sí que deixen pel firmament gasos mefítics que embruten l’atmosfera en tots els seus nivells.

No m’hi entenc, però em creuria que ací rau el gros problema de la pol·lució atmosfèrica. Cada dia les distàncies són més curtes i els humans estem més intrigats per conèixer el que s’amaga allà darrere del llunyà horitzó. Per tant, agafem l’avió i aneu a veure-ho. Tot el que és humà és bo i plausible i cal cercar-li una reconciliació amb la naturalesa, un pacte de bona avinença i de bon tractament que redundi en bé de tots plegats.