És l’ideal de tot bon català. És allò pel qual Catalunya sospira d’ençà del Decret de Nova Planta. És el que mobilitzà les grosses multituds de catalans al crit d’”In-de-pen-dèn-ci-a!”, “In-de-pen-dèn-ci-a!”, “In-de-pen-dèn-ci-a!”. És aquell esdevenidor europeu que serà conseqüència del dret a l’autodeterminació, quan hi hagi civilització i justícia sobre la vella Europa, que cerca el seu camí cap a la definitiva unió dels seus pobles ─i no la troba per raó dels actuals estats.

Entretant ens toca viure, si us plau per força, de l’esperança d’aquests dons naturals que un dia siguin realitat viva, fora de l’abast d’aquells estats que s’han constituït mestres i senyors de la vida dels pobles que dominen i són el desesper, la desesperança, d’aquells que volen viure en pau a casa seva, sense poderosos estranys que s’hi fiquin a manar, a regular-hi la vida al seu gust i no s’acontenten amb els territori que és seu, sense poder resistir les irrefrenables ganes de governar allà on no els toca.

Els llatins tenien un adagi que feia: Nihil violentum durabile, “Res de violent serà durable”, i aquest domini que diem d’un poble sobre un altre és quelcom de violent que no pot durar. Malgrat això, vegeu com dura el domini que Castilla exerceix sobre Catalunya, fet que a aquella l’encega i a Catalunya l’envileix. Ja hem dit que espolsar-nos de sobre el jou castellà és qüestió de dignitat i per aquesta dignitat vàrem veure aquelles manifestacions massives que dèiem. De moment del govern central hi han fet com si sentissin ploure, però la processó ha d’anar per dins i, si no hi va, és per les irrefrenables ganes de governar on no els toca, que dèiem, i que els enceguen.

Ara només caldria que, perquè veiérem que els nostres capdavanters que, obeint aquella veu del seu poble en massa, declararen Catalunya República Lliure i Sobirana, anaven a la presó, els catalans ens desaniméssim i ho donéssim tot per perdut. Aquesta perspectiva és la que cerca el Govern Central amb candeletes i és debades esperar que ja en ple segle XXI reflexioni i s’adoni de la seva sapastrada tancant aquells polítics a la presó que actuaven en nom d’un poble que reclamava el seu dret a l’auto determinació.

Per tant tirem endavant sense por i seguint les tàctiques que ens dicti l’ANC, l’Assemblea Nacional Catalana, que aquesta institució vetlla per nosaltres i segur que ho fa des d’un pla superior al nostre.

Dèiem que, arran d’aquelles manifestacions massives de catalans clamant per la seva Sobirania, la processó ha d’anar per dins als del Govern Central espanyol, i que si no hi va és per falta d’adonar-se que els samarregen unes ganes de governar on no els toca que els enceguen. I s’hi barreja allò que tan encertadament remarca en Germà Capdevila quan diu que la base, l’essència de la justícia espanyola és la unidad española. Aquest obtús se’ls ha clavat al cap durant tres, quatre segles i ara no són capaços de reflexionar i d’adonar-se’n.

Per tant, cal deixar-los fer ─de la seva part no podem pas esperar-ne una reflexió, una auto crítica, que això no saben què és─ i tirar endavant la nostra feina vers una República Catalana Lliure i Sobirana.

Cal no perdre de vista allò que tot sovint remarquem: Hi ha altre nacions a Europa, dominades pel seu estat, que tenen els ulls fixos en Catalunya, desitjant que ens en sortim, perquè això marcaria l’hora de la seva Llibertat i Sobirania. Que per a nosaltres és un estímul i un suport.