Als americans, sense saber-ho, els embarrà per posar-lo al mateix dia que els catalans ja feia tres segles que hi celebràvem la nostra festa, festa d’un record massa trist, i l’eclipsi ha actuat com un astre de gran magnitud que ofusca el més petit. Dic que “als americans” perquè, ai Déu meu, si n’hi hagué de trampa en tot aquell bunyol!

Bé, jo he seguit fil per randa la història de la construcció i de l’esfondrament de The Twins i per això mateix em sento amb dret d’exposar-la, aquesta història. Primer de tot em cal dir que jo vivia a Brooklyn quan excavaren al sòl del baix Manhattan els clots per als dos gratacels del World Trade Centre, sots resultaren increïblement amples i profunds fins arribar molt ensota del nivell de la superfície de l’ample i cabalós Hudson, que prop d’allí ja desguassa en la badia de Nova York.

Com que moltes vegades anava al Bronx a visitar una família que coneixia d’Hundures, de tant en tant prenia el West Side Parkway, que circula entre el lloc dels bessons i el riu, per veure com anaven les obres. Per l’est de Manhattan puja el East Side Parkway, el qual normalment prenia.

Doncs bé, el feix d’escaiences rares que tingueren lloc en l’enderroc dels bessons dóna peu i de sobres a sospitar que en aquell enderroc el govern americà no jugà net. Jo aleshores era de vacances a Bellpuig, però els meus coneixements respecte a la vida americana, i a l’alta política del seu govern, són ben meus i tinc dret a treure’n llissons lògiques i significatives que elles mateixes m’imposin. Cal fixar-se que després del primer avió que s’estavella contra un gratacel, l’altre avió contra l’altre gratacel tarda vint minuts a fer-ho... des de l’aeroport Kennedy al lloc que ocupaven els dos gratacels hi ha prou quilòmetres, ¿no tenien temps d’abatre’l, tan bé i perfeccionats els sistemes de radar i de vigilància com tenen, i evitar les mil i escaig de vides de ciutadans que causà cada avió?

 Aquests avions s’envolaren de Boston i així els pilots conspiradors tingueren temps d’acomodar-se ens els seients, sense adonar-se de com eren manipulats per fomentar l’acte de terrorisme que faria estampida al món i així els Estats Units tindrien raó per fer guerra al Mitjà Orient, per defensar Israel, controlar els palestins i fer guerra perquè els arsenals estaven plens d’armament. Compte, no dic que el pla material d’enderrocar els dos bessons no el duguessin a terme els terroristes d’Alqueida, o de l’Estat Islàmic, però manipulats astutament pels sionistes.

Hi havien al mateix temps dos avions més volant en pla d’estavellar-se, l’un ho féu contra les instal·lacions del Pentàgon i l’altre no sé on anava, però els passatgers d’aquest es giraren contra els raptors de l’aparell i els reduïren, bé que en el desordre hi trobaren la mort per estampida. Un altre detall que s’afegeix a la general sospita és que el president Bush, fill, es trobava a Florida, el dia de l’atac dels avions, contant històries i contes als
nens de primària de les escoles. Al president Bush el veiérem moltes vegades cofat amb el casquet aquest porten el jueus i que en diuen canuka, o quelcom així.

Després, si us hi haveu fixat, els dos gratacels ferits en la seva part més alta, per comptes de tombar-se, per la força del xoc, aguanten ferms i al cap d’una estona s’enxoven sobre si mateixos, la qual cosa vol dir que els fallà la base, el fonament. Això inclina a pensar que havien dipositat grans quantitats d’explosius a baix, al garatges dels edificis, per fer-les explotar al moment desitjat; segur que no volgueren que els gratacels caiguessin cap als costats i fessin malbé altres gratacels i edificis que eren propietat d’alguns de la trama.

Bé, doncs, el fil de la història seria que els sionistes sabien bé que els àrabs preparaven l’atemptat a Nova York contra els dos gratacels, per informes del FBI, per ajudar els palestins, víctimes de l’holocaust a què els sotmet l’estat d’Israel, i en general per castigar els Estats Units per la seva aliança i la protecció que exerceix sobre Israel, i els sionistes es digueren “aprofitem-ho nosaltres” i fem que el seu intent criminal els faci sortir el tret per la culata. Sonaren campanes que deien que els sionistes avisaren a tot oficinista, treballador jueu o jueva en el Trade Centre, que aquell dia no anés a treballar.

No em recordo bé del temps que havia transcorregut des de l’ensorrada dels Twins quan jo vaig visitar el lloc que ocupaven, potser que van passar uns quatre o cinc mesos. Em vaig trobar amb un entrellat de tanques i de cintes que barraven el pas, com si fos un laberint i amb l’afegit de bastants policies que vetllaven el lloc. De fet allí baix no hi havia més que jo, que no fos policia. Vaig poder notar com tot estava envoltat de gratacels i edificis alts. Els policies em digueren que no podia avançar una passa més i que bonament podia tornar-me’n per on havia vingut. Hum...! Tan sols vaig poder veure la creu de ferro que havia restat formada amb l’ànima d’un ferro del que va a les parets dintre del conglomerat i que els mateixos policies mantenien dreçada perquè inspirés bons sentiments als visitants.