N’hi ha molts que es pensen que el nostre poeta pertany a La Generación del 98 i no és pas així. No crec que d’aquests n’hi hagi gaire a la Península Ibèrica i els qui s’ho creuen estan molt repartits per les universitats del planeta. Per exemple, el doctor en literatura hispànica que teníem a la NYU, defensava aferrissadament que Maragall ho era del 98, i jo li deia que no ho era, bé que no podia excedir-m’hi. I quan vaig venir de vacances, a Barcelona vaig anar a trobar el fill Joan, de Maragall, si no me’n recordo malament a la Galeria Parès, l’hi vaig demanar la qüestió i la resposta fou: “Hi havia un abisme entre el meu pare i ells!” Al nou curs ho vaig fer avinent al tossut doctor i ho rebé amb un gruny.

I per què, ara de cop i volta, surto amb aquesta qüestió? Perquè llegeixo Un estudiant a París, de Gaziel, i en l’estudi Maragall i la Generación del 98 parla dels integrants d’aquesta generació i fa de cadascun una etopeia ràpida i fulgurant. Gaziel, en la línia de Josep Pla, però més aristòcrata i refinat que aquest gran escriptor, és un erudit i gran escriptor com ell. Els components de La Generación del 98 són Unamuno, Azorín, Pío Baroja, Antonio Machado, Maeztu, Laín Entralgo, Costa, Àngel Ganivet. Laín Entralgo dissenteix de mi i afirma que Maragall debe ser considerado como el primogénito de La Generación del 98.Però vegem-ho.

Curt i ras, en 1898, Espanya, és a dir Castilla, perdé les seves dues últimes colònies a Amèrica, Cuba i Puerto Rico, i la seva única a l’Àsia, Filipines. I les perdé sota l’acció i el patrocini dels Estats Units, recolzats aquests en la Doctrina Monroe. En el cas del Carib fins les dues flotes navals, l’espanyola i la nord-americana, arribaren a la confrontació i tot es
convertí en una cacera, de part dels Estats Units, dels vaixells de guerra espanyols, que degenerà en una desfeta ridícula per a Espanya. I tots aquells intel·lectuals de l’època sofriren un trauma, instal·lats en el cofoisme del Imperio, no podent comprendre com Espanya havia de veure-s privada de les seves possessions a Amèrica. Maragall prou que els deia que la cosa havia de venir per força en el nou món, que aquells països mereixien la seva sobirania i no s’hi valia a tenir-los per vassalls.

El més atansat a Maragall era Unamuno, eren molt amics, però en el punt del patriotisme dissentien. Unamuno era un geni, un gran intel·lectual, però un geni contradictori. Pel que fa al seu espanyolisme i al seu trauma, ho donava entenent amb: “Me duele España”. I després amb Maragall coincidia, sembla que precàriament, en què és la Pàtria, amb aquells
famosos versos seus:
La sangre de mi espíritu es mi lengua,
Y mi patria es allí donde resuena.

(D’aquest tarannà inestable els hondurenys en diuen: Tan luego dobla como repica). Malgrat tot, sembla que a Unamuno l’idioma basc no li tocava cap fibra del sentiment patriòtic. Ell era simplement español i sembla que en la mateixa mesura que ho són els netament castellans.

Maragall, en canvi, es deia espanyol, però ell no ho era de la moderna Espanya, tal com la concep avui dia Castella, sinó de la Hispania romana, o de l’eterna Ibèria, és a dir, tres faixes de dalt a baix, que ocupen el tall geogràfic, sí, semblant a la pell d’un brau que és la península ibèrica entre l’Atlàntic i el Mediterrani i que crida a una unitat dels pobles que hi ha nascut, faixes que són, a occident, la galaicoportuguesa, la castellana al mig i la llevantina a la vora del Mediterrani. Maragall es feia la il·lusió que havia de ser possible crear una nova Espanya on tots tres pobles fossin sobirans i visquessin en igualtat de drets, en igualtat de comandament i en igualtat de llengües. No coneixia Castilla, Maragall, es feia la il·lusió que el poble central era capaç de verificar el seu ideal i no ho era pas. No ho veia que Castilla s’aferrava desesperadament a les seves colònies ibèriques, perquè eren les úniques que li restaven per a comandar-les i explotar-les a benefici propi.

Es desenganyà parlant amb un noble portuguès en un balneari al sud de França ─encontre que ja vaig comentar en un altre escrit de deu fer un parell d’anys. El noble portuguès, a qui acabava d’exposar el seu ideal de germanor ibèrica, li engaltà tot exaltat:
“Mai per mai tornar a la unió amb Castella! De cap manera!” Aquí Maragall començà a caure de l’ase. I acabà per entendre-ho. I, després de tants poemes i articles en català i en castellà sobre el tema de la germanor ibèrica, acabà decebut amargament i establint
que als catalans allò que ens calia fer, atesa l’índole incivilitzada de Castilla, era: “Catalanitzar Catalunya”.

Val a subratllar que Gaziel es desfà en elogis a Maragall, al llarg de tot l’estudi: “El nostre gran poeta”. I li adjudica totes les bones qualitats d’un poeta extraordinari.