Em creuria que no hi ha associació catalana, grup de catalans sincers, o individu, que no estiguin amb l’ai al cor esperant la sentència del Tribunal Supremo sobre el nostres capdavanters polítics empresonats. La pena és en aquesta negror  fantasmal que envolta l’espera, fa pensar que no hi haurà un altre Tribunal Superior al Supremo, que  dicti sentència sobre els membres polítics d’aquest Supremo, segons quin és el tenor de la seva sentència sobre els presos polítics. I que aquest Trobunal Superior, europeu, de l’ONU, els dicti una sentència “justa”, de veritables jutges i no de jutges en la pròpia causa, venuts a la conveniència i a l’imperi duna passió d’odi. Un altre Tribunal Superior que dicti una sentència justa per haver tingut els nostres capdavanters polítics dos anys en presó preventiva, per haver-los calumniat, acusant-los de traïdors i de rebels, de violents, quan amb tota la pau, i imposant-la als altres activistes per la independència de Catalunya, avisaven que sobre tot descartessin tota violència de la seva activitat.

     Bé, establim una veritat com un temple que en orienti i ens suporti en les reflexions que volem fer sobre el moment candent actual que vivim els catalans: No hi ha cap llei natural, universal, o divina que ordeni als catalans que estiguem units a Castilla, que ja sabem que més que units, és subjectes. I l’altre principi que ens guia i ens suporta sense cap mena de dubte és: Que les nacions tenen el dret natural d’auto determinar-se i endegar la mena de vida que volen viure. I això sense que cap poder estrany tingui el dret a ficar-se a casa seva i ordenar i dictar la manera com la nació que no els correspon ha d’arranjar la seva vida.

    Els membres del Tribunal Supremo han procedit contra els catalans convençuts ─convençuts?─ que els nostres dirigents traïen Espanya i trencaven injustament les cadenes que els subjecten a Castilla. Tot indica que han prescindit dels principis més elementals de l’ètica judicial, com és ara la neutralitat, l’instint pel dret natural i la raó natural, i han dictaminat moguts per l’odi típic i tradicional contra catalanes y Cataluña i aquest despropòsit no l’ha registrat la seva consciència encarcarada, obstinada en l’error. Han arribat a l’extrem de necessitar un crim de part de les víctimes del seu judici irracional per poder condemnar-los i tancar-los a la presó i han acabat calumniant-los de traïdors, de rebels i de terroristes i fomentadors del terror. Però, va, dient i delatant que són jutges en la pròpia causa ja diem molt, sinó ho diem tot.

   Escolteu: Traïdors contra qui? Rebels contra qui? Desobedients contra qui? Perquè Castilla, si voleu España, no té cap dret sobre nosaltres. El dret sobre un poble el té aquell govern que és acceptat per aquest poble, per la seva bondat, pel seu govern favorable, pel seu respecte a la identitat del poble governat. Però un poder com el de Castilla, si voleu, el d’España, que ha perseguit la nostra llengua amb ganes d’acabar-la, que ha perseguit i molestat la nostra identitat i la nostra cultura, no en mereix cap d’obediència de part nostra, ni cap fidelitat, i que no es faci il·lusions que el traïm, que l’únic que fem és cercar el nostre oxigen, lluny de la seva infecció, i viure la vida lliure i sobirana a la qual tenim dret.

   Acabem remarcant allò que tantes vegades hem dit que tot l’aparell i muntatge “jurídic”, polític, que Castilla s’ha forjat, a nosaltres no ens toca. Puix que la tan airejada constitució és castellana, no és ni catalana ni basca i el tan airejat estat de dret no és català, ni basc. Senyors som un altre poble, una altra nació, no acceptem la vostra autoritat, sigueu grans i feliços i prospereu fins a fer-vos ben grans, però, si us plau, no us fiqueu a casa nostra, deixeu-nos viure en pau i al nostra gust i tingueu una elemental precaució i un elemental respecte a allò que no us pertany i que té tan dret com vosaltres mateixos a ser i a existir de manera personal i segons la nostra identitat i no segons la vostra.