Ara, a Tik-Tok, s'han tornat a posar de moda aquests matrimonis, anomenats lavanda, basats en l'art de l'aparellament sense sexe ni relació sentimental. Estan basats en l'autoconsciència per triomfar en un altre art, el del repartiment de despeses, a fi de poder sobreviure en una societat que s'enfronta al jovent com si fos un camp d'entrenament per a la frustració.

 I ara, un casament lavanda és molt cool, molt modernet, guai, té estil, personalitat...

 Però són casaments tan antics com la necessitat. Perquè les necessitats sempre han estat moltes i diverses.

 Casar-se per amor és el més aconsellable perquè, fins i tot així, en un matrimoni tradicional, té prou crisis de valors i força malentesos que, sovint, fan que s'hagin d'empentar a estimbada per aquí, estimbada per allà.

 Però els matrimonis per conveniència, com els anomenats lavanda, sempre han funcionat i funcionen (més bé o més malament, o fatal o, ara, molt bé perquè són cool).

 Abans podia ser un que si compartir fites, que si bona dot, que si una bona femella per criar... I a perdre-hi més les dones que els homes. Naturalment. Com Sempre.

 Però els lavanda dels que es va començar a parlar al segle XX, quan es van posar de moda als Estats Units, eren els que es referien molt subtilment, amb aquest color, a la comunitat LGTBIQ+.

  Aquesta mena d'unions normalment entre un home i una dona, es practicaven per poder tenir una certa aparença social quan sortir de l'armari encara estava molt penalitzat i es volia amagar per supervivència, per reputació o per pressió cultural.

 Els lavanda d'ara són unions amb molta autoconsciència. Ara tot es fa des de l'autoconsciència i no acabo d'entendre si ho emfatitzen per donar a entendre que abans, fins i tot els matrimonis, eren inconscients.

 Els joves de la Generació Z han tornat a posar de moda aquests tipus de relacions. Parlem de jovent nascut entre 1997 i 2012, ja en l'era digital i amb les xarxes socials a tot drap; amb una gran consciència (que no falti) social i ambiental; amb valors com la diversitat, la igualtat i la sostenibilitat; qüestionant-se sovint les normes establertes, valorant la independència laboral...

 En aquestes unions, les dones, en un context de normes rígides sobre el matrimoni i la família, en surten especialment perjudicades perquè elles viuen sota més pressió social per casar-se. Perquè aquestes unions segueixen perpetuant dinàmiques de desigualtat de poder entre els sexes i elles segueixen assumint més rols submisos. Acaben vivint amb massa culpa i desencís; tant, que els perjudica la seva salut emocional. I la seva llibertat personal i la seva autonomia queden molt més limitades que les dels homes.

 I és que el problema no és que la gent es casi sense amor, el problema és que el món encara premia més l'aparença d'una família tradicional que no pas la veritat d'una vida pròpia i lliure. I sense proporcionar les eines necessàries (com estabilitat laboral, habitatge...) per poder assolir una vida mínimament decorosa.