El President de Mèxic, senyor Andrés Manuel López Obrador, suplicà el govern espanyol ─creuria que ja era l’actual Pedro Sánchez─ que s’excusés per les atrocitats comeses a Mèxic, durant la conquesta, amb l’ètnia asteca i els seus membres, i el govern espanyol va fer com si sentís ploure. I ara!, esbombar aquesta nota negra contra la sacrosanta hispanidad? Això mai per mai!

   I ara, recentment, el President de Mèxic formulà una púbica i internacional demanda de disculpes als seus ciutadans perquè perdonin les atrocitats comeses aleshores contra els seus avantpassats. I no es de riure, no, diu el President que, rere el maltractament i supressió dels indis, la raça asteca restà disminuïda en un noranta per cent! Que Déu n’hi do! 

   Heus ací l’exponent de la relació España-Latino América des d’aleshores i actual. Govern i espanyols neden en la convicció que foren súper magnànims en la conquesta i colonització d’América. I tant ho vocalitzaren allí i aquí que molts s’ho cregueren, allí i aquí. Aquí encara no han caigut de l’ase i allí no en caigueren per un llarg període i cal veure com es mostren respecte a allò que se’ls ha imposat de la Madre Patria. Si hi ha la roba estesa d’un espanyol a la vora fan i diuen el paperot, però així que aquell s’esfuma, es treuen la careta i s’expressen sense embuts. Quantes vegades no vaig sentir: “Francia la culta, la libre, la redemptora, con su lema de acción política y social: Libertad, Igualdad, Fraternidad! 

     En línies generals podem dir que la relació entre Espanya i aquelles colònies, aleshores i ara, ha mancat d’allò que dèiem l’altre dia de magnanimitat i cor obert. Virtuts que, remarquem-ho, no hem trobat en  cap govern de sobre la terra.

    Fóra bo que també hi ajuntéssim les queixes i revelacions a favor dels indis guatemalencs de part de Fray Bartolomé de las Casas. Que fou sincer, valent i no tenia pèls a la llengua. I perquè els deixava en evidència i els desnuava, els espanyols no l’hi perdonaren ni l’hi perdonen. Calia que el bon bisbe fos contradit i titllat d’exagerat i d’injust amb els seus judicis sobre el tractament dels indis de part dels espanyols. Havia d’obeir la norma general de formular una opinió favorable sobre la conquesta i sobre la colònia per tal de no pertorbar el bon nom de la hispanidad.

   Per  cert que Josep Pla diu que no era tal Bartolomé de las Casas, sinó que es deia Fra Bartomeu Cases. Això explicaria bé els anatemes formulats contra “el exagerado obispo catalán”. De tota manera el seu nom podria haver sofert el canvi que sofrí, per exemple, el de Cristòfol Colom, respecte al qual feren mans i mànegues perquè passés a la posteritat amb el de  Cristòbal Colón. Pla dixit.

  Ai, la història escrita per mans de colonitzadors i de  vencedors de guerres! Cal establir-hi a sobre una rigorosa recerca de la realitat història, de la veritat històrica, ben contrastada amb documents i, si aquests han estat fets desaparèixer ─com és el cas de la fe de baptisme de Cristòfol Colom─, assenyalar com a poc fiables els episodis que facin olor de fantasmagoria, com volen fer el senyor Bilbeny i associats.