Sentírem joioses expressions anunciant, celebrant i engaltant als catalans que Catalunya tenia un dèficit d’una colla de milions. I per sota pensàvem que aquest podria ser molt bé el moll de l’os de la tibantor entre Govern central i Catalunya. Cal considerar que el deute de Catalunya és el resultat perpendicular del sistema que imposa la incondicional unidad. Allò dels impostos imposats sobre les finances catalanes que diu que se’n van cap a Madrid milers de milions de Catalunya i que un munt no hi tornen, i els pocs que hi tornen és després de molt basquejar-se el nostre Govern.

Aquests avançats tan extraordinaris que són tan exactes amb els seus coneixements sobre l’entrellat de les finances centralistes-perifèriques, ¿no han arribat mai a sospitar que si a Catalunya la deixessin fer, si no l’empudegaven els de fora que tenen tanta fam dels seus milions, ella s’ho portaria més controlat i a l’hora, i que donaria cap a totes les seves despeses sense caure en aquestes indigències terminals?  

     Veiem que d’una banda Catalunya crea molta riquesa, i noi, això posa en alerta màxima, desferma una ambició irresistible en fiscals, jutges i governants espanyols, i cerquen motius desesperats per imposar multes a tot trast, ho fa el Tribunal Supremo, ho fa el Tribunal de Cuentas, multes, multes, i sinó patrimonis requisats i deixar les víctimes pelades, que per a això estem units. Multes perquè es va parlar a l’estranger del procés, multes perquè es balafiaren diners fabulosos en el referèndum de l’1 O., multes perquè es  gastaren diners grossos preparant les urnes per a la votació, per a mobilitzacions, etc. ¿I no hi ha hagut mai la punta d’una consideració respecte al fet que una nació bé té el dret de gastar els seus diners per a obtenir la dignitat de fer-se lliure i de donar als ciutadans el seu dret a auto determinar-se? No poden ser més dignes i justificades aquestes despeses. ¿Qui multarà i castigarà als qui s’oposen als drets humans dels catalans, a la Llei Natural que els defensa i protegeix, drets humans i Llei Natural que no són mai tinguts en compte pels amables veïns d’Occident?  

    Però és que tenir Catalunya endeutada vol dir que la tenen subjecta a les seves conveniències els qui la governen. La faran delir fent-li l’aleta amb un grapadet de milions, i li faran obrir la boca com l’obren els infants sota el bombó que un ganàpia que s’hi diverteix els hi atansa, però se’n fumbrà no deixant-l’hi caure mai. I aquest joc fa segles que dura, i ha mantingut els catalans alienats i amb la boca oberta, amb el cervell alterat respecte al seu mestre i senyor. Fem abstracció mental que aquest poble en qüestió es digui Catalunya i considerem si un poble amb aquesta sort té dret a ser lliure o no, per valer-se de si mateix i no dependre de qui el rifa i no l’estima.  

   Quantes vegades hem sentit dir que els diners pertanyen a aquell que els guanya. I no es veu cap raó perquè aquest principi tan realista i just no hagi de ser vigent a la península ibèrica. A més cal tenir present que les fonts de riquesa necessiten ser conservades i posades al dia i si a Catalunya li prenen el plus dels diners que produeix el seu treball, li escatimen els recursos i li fan gruar el que li és indispensable per a la infraestructura és per a escanyar-la i fer-la anar sempre a remolc del bon humor o del mal humor dels elements del Govern central.    

    Aquests problemes que exposem pertanyen al fonament de la relació entre Catalunya i Castilla. Per tant  cal analitzar amb gran sinceritat si el sistema establert és just, si  Castilla s’enduu tots els avantatges i Catalunya resta a l’escapça. I cal reformar-ho, cal fer justícia, cal que cada nació sigui perfectament lliure i autònoma, pugui disposar del que és seu i pugui governar-se a si mateixa, segons el seu geni, segons la seva identitat, sense que l’una interfereixi en la vida de l’altra i no tingui cap opció a molestar-la i limitar-li la vida. Han estat creades perquè siguin lliures, grans i felices totes dues sense possibilitat de destorbar-se. Això a la llum de la Llei Natural. Cosa, a més a més, de sentit comú.