Últimament em trobo amb un fenomen que fins ara desconeixia. Fer-se gran és descobrir misèries. Però la vida és meravellosa sobretot si ho compares amb aquells que ja no la viuen.
De fa un temps ençà em trobo amb molts «nous pares» que defensen a mort que mai apuntaran els seus fills a jugar a futbol. Filles incloses. Ho aclareixen, volent dir «la nostra filla farà el que vulgui ella. Bé, tot menys jugar a futbol que és de pària». Marcant l'estil subtilment.
Comencen sacant de porteria, explicant que ells com a família mai miren futbol. Bé, com a família tampoc tenen televisió ni la necessiten, van sobrats de distraccions tenint-se a ells mateixos. Obren a banda indignant-se, dient que troben «molt fort» que un esport mogui tants diners. Seguidament, fan un desplaçament de costat a costat ridiculitzant els 22 homes que corren darrere d'una pilota. «Quins animals», postil·len. D'aquí realitzen una passada a l'espai amb molta intenció dirigida al tema que és una vergonya la repercussió que té. Rematen de xilena explicant que per tots aquests motius i per la manca de valors que transmet aquest esport, ni ells ni els seus fills no participaran d'aquest circ. Pilota al pal. En resum: el problema són els valors que transmet i la deixalla humana que se'n deriva de xutar la pilota.
Jo hi estic d'acord. O això els hi dic perquè callin d'una punyetera vegada i deixin d'amagar que els hi fot una mandra terrible llevar-se d'hora cada cap de setmana des dels 5 als 14 anys. Després ja no se'ls estimen tant i els deixen marxar a jugar sols. Siguem sincers, «nous pares»: llevar-se d'hora cada dissabte per acompanyar als vostres infants a Sant Quinti de Mediona, a Artés o Sant Tomar pel Sac, per vosaltres és molt més intolerable i inadmisible que pagar 220 milions d'euros per Neymar. I que consti que penso que el futbol s'ha convertit en un circ d'invàlids socials que són agafats, explotats i forrats de calers per distreure'ns. No ho dic per això.
El meu consell per aquests «nous pares» és el següent: apunteu-los a un equip. Sí. I com més dolent sigui aquest equip, millor. Apunteu-los a un equip que des dels 5 anys perdin tots els partits de lliga. Va, un el poden empatar. I aneu al camp. I no crideu a l'àrbitre. I celebreu tots els gols que els hi facin. I quan surtin del camp, alguns cops contents i d'altres emprenyats, mireu-los als ulls i amb un copet a l'esquena molt afectuós, li dieu la frase: «Fill, la vida és així!».
Aquesta és la clau. Perdre. Perdre molt. I guanyar molt poc. Que des de petits no s'acostumin a guanyar i a relacionar-ho amb el benestar, amb l'alegria, amb la celebració... Al contrari. Que perdin! Que perdin de 9 gols i que a l'acabar el partit els hi donin la mà als abusons de l'altre equip dient-els-hi, «Em sap greu! No heu arribat a 10! Un altre dia serà!». Que perdin! Així el dia que guanyin al·lucinaran! Quants patiments i frustracions ens estalviaríem si ens haguessin ensenyat des de petits que ser un perdedor és el més normal del món? Que cada 100 cops a la vida en perdrem 90? Que la vida és una derrota constant? Una societat de bons perdedors seria una societat molt més feliç. I ja que tots hem d'acabar perdent la vida, tot això que tindríem guanyat!
