L’amic, i company fugaç, puix que el veus i ja no el veus, en Sebastià de Vilagrassa, amb els anys pletòrics, i el cos proporcionat a l’impuls anímic, ens sorprèn amb un llibre que és un compendi de les seves activitats pastorals, viscudes en un estil personal que no té parió i que és un missatge nou i suggestiu per a aquells que l’hem precedit amb les nostres petges, però les seves que han pres una caire i una orientació que costaria de dir si diferents o no, si confluents o no, confluents en els mateixos efectes i entrellats pastorals. Un llibre sui generis, una narració per camins nous, marca de la casa, una presentació de llibre sui generis, en un estil mai vist abans, que potser per intuïció l’encertà la nombrosa audiència que hi féu cap. Tot fa pensar en un carisma no vist fins ara, d’encuny personal i que en un altre geni, en un altre subjecte, fóra un estirabot que acabaria en el pur no res.
Bé, cal llegir aquest llibre, cal haver estat en la seva presentació, cal conèixer l’eufòria vital que tragina l’home amb tanta d’acció i d’experiència en terres llunyes. De la primeria de conèixer-lo que t’adones d’una aura que el nimba i que al primer cop d’ull no pots definir. Dic un llibre sui generis, és a dir, especial, perquè no segueix la sabuda rutina diguem-ne oficial, fins legal, que segueixen tots els altres llibres, ja que no menciona cap editorial que el publica, no acusa cap dipòsit legal, no té any de publicació, ni ressenya un lloc de publicació. Un llibre atípic, però típic perquè és l’obra típica del tipus d’autor fora de sèrie que l’ha engendrada.
Un llibre que dóna bo de llegir per totes aquestes raons. I perquè, especialment en els seus inicis, revela la innocència baptismal sacerdotal del missioner que va al ministeri amb el cor a la mà. Del missioner que valora la persona, el fill de Déu, abans que el cànon i el requisit, abans que el dogma. Tota l’acció ressenyada gira entorn del ramat i la preocupació primordial és estimar-lo, valorar-lo, atendre’l i estudiar quins són els seus gustos i quin és el reclam que més peça li fa per a aplegar-lo i celebrar amb ell com a protagonista principal, però sempre present la seva persona de pastor influint i informant.
L’arma i el distintiu primordials del Sebastià són l’Evangeli de Jesús, amb preferència pels passatges i discursos on posa en joc la bondat del seu cor envers els pobres i els malalts, per la gent senzilla en general. I dels aplecs amb aquesta mena d’ovelles en fa joia i celebració entranyable, vigilant que s’hi sentin bé i en treguin profit tan espiritual com material. I ell presideix, però eufòric perquè veu que els altres xalen i s’hi senten a gust, diríem que ell hi és dintre una clofolla d’absència, però hi és. Que em llegit llibres de missions que se’n van per altres tresqueres i no respiren aquesta senzillesa i aquesta afabilitat que enamoren. Per fer content tothom, el fa a trossos en català i en castellà. (Perdó que parli de mi, jo això ho soluciono traduint els meus llibres amb tema hondureny, a l’hondureny, que és un dialecte del castellà).
I, tirant el tema enrere, ja el Sebastià fou atípic en fer les primeres tentines de cara a acomplir amb la seva vocació. En això ja és diferent dels altres, diria que de tots, perquè comença pel seminari de Solsona ─no s’expressa amb gaire bona premsa del sistema de la formació dels seminaristes, allà on sigui, no únicament a Solsona─ i de cop i volta apareix a l’Uruguay com si fos a la cantonada, o de Vilagrassa al pati de Targa. I allí es mou, actua, com si hi fos de sempre, va d’una parròquia a una altra, d’un bisbat a l’altre, amic de prelats, amic de pelats, amic de tothom, bellugant-s’hi com en terreny seu, com aquell que diu dintre de casa, on hi ha el pare Sebastià i la mare Antonieta, que s’assembla molt a la meva germana gran Antonieta, ves per on.
Però insisteixo que el més sorprenent fou la presentació del llibre a una quadra transformada del Talladell, que jo havia vist mil vegada esbalandrada i feréstega. De bell antuvi semblava que anàvem a celebrar una missa, o pel cap baix una paralitúrgia, pels dos ciris encesos que hi havia sobre la taula, amb estovalles d’altar. I un missal, o un llibre de lectures, de les quals en començà una i tothom dret. I unes senyores que cantaven i amb quina vibració. Només hi mancava rentar-s’hi les mans, com Pilats, com aquell que diu acceptant com a pròpia tota la idea de l’acte ─quod scripsi, scripsi. Assistíem a l’acte cap la ratlla de la vuitantena, potser al centenar, personal heterogeni amb algun que comentava que venia de Barcelona tan sols ad hoc. Manoi, de la irradiació, de la simpatia del Sebastià! I un presentador que se les sabia totes. I ell que hi clava cullerada adient i explicativa. Una presentació també fora de sèrie i ben entretinguda. El pròleg del llibre mereix consideracions apart. Bona tria de l’autor.
Dicite Sebastiano, quoniam bene.
Pere Ortís.
