Que molts peninsulars, polítics i el mateix govern de Madrid, es pensaven que havien sortit amb la seva de suprimir la nació catalana, la seva llengua i la seva identitat. I en constatar, arran de les massives manifestacions d’aquesta primeria de segle de catalans reclamant la Sobirania de Catalunya, s’adonaren que anaven errats i això els causà una sorpresa  amarga, fins al punt que els desorientà i la desorientació els ha portat a desbarrar i a prendre actituds de desesperats, fins de part d’uns jutges que s’haurien de distingir per la sang freda, l’apreciació serena de la realitat i que haurien de mantenir un judici clar, serè i just sobre fets i persones ─i no ha estat així ni de bon tros.

   Hi ha, en la meva apreciació personal, dues reaccions i dos comentaris, que són molt expressius. Els primers, els del senyor Rajoy després que tingué lloc l’esplèndida cadena del litoral català, que anava de dintre València fins dintre la Catalunya Nord, mal dita França: “Jo no he visto más que gigantes (no em recordo si també digué: “y cabezudos”). Un comentari pobre i ridícul per a un home d’estat seriós i verídic. Els altres, els del senyor Pablo Casado, referint-se a totes les manifestacions dels catalans: “El aquelarre catalán”. Paraulota prenyada de la sorpresa, la frustració i  la ràbia que els milions de catalans li causaven. Ja donaven per impossible que ens n’aixequéssim; i la veritat és que ho semblava.

   Però no, noi. La flama catalana encara és viva i els catalans ara l’abranden amb força i convicció noves. Ens ha sorprès als catalans, imagineu-vos si no els havia de sorprendre a ells. Que donaven Catalunya per acabada, es notava en l’aire que respiràvem a Catalunya aquests darrers temps, en especial dintre la falta d’oxigen que causaven les mesures de Franco i comparsa per tal de sufocar, primer, i d’ofegar a la llarga, la nostra llengua i amb ella la identitat i la nació. 

   També hi col·laboraven alguns detalls que es produïen entre la gent castellana, establerts a casa nostra, els quals s’hi han mogut com a mestres i senyors del territori, a l’estil Arrimadas. Per exemple la Feria de Abril, factor netament andalús imposat sobre el territori català, al marge totalment dels catalans, els quals ho encaixaven, i ho encaixen, en les molt variades formes amb què encaixen la mateixa Espanya, imposada sobre nosaltres. Entre els quals els catalans més conscients i dinàmics, que ho encaixaven i ho encaixen com un mal que ve de dalt i contra el qual no hi ha res a fer, com s’esdevé amb un aiguat o qualsevol altre assot metereològic. Amb quin greu i sentiment d’impotència s’ho miren aquests catalans, per allò que en si és la negació de Catalunya, del seu dret, de la seva dignitat, fins de la seva mateixa presència.

  I altres minúcies, com la d’aquella senyora castellana que, al Caprabo de Tàrrega, flastomava en veu alta perquè un producte que volia comprar estava tan sols etiquetat en català. ─No és català, sinó portuguès! ─li digué una dependenta per tal de calmar-la. ─Ah, si es portuguès me callo! La bona senyora considerava el català mort, i sinó, el condemnava a mort. I per ràdio sentia un senyor castellà que també s’indignava per la implantació de la immersió lingüística a les escoles: Hombre, tengan vergüenza, que el catalán ya casi nadie lo habla!

   Catalans: Catalunya és ben viva, oidà! Tot i que ens han volgut ofegar. I la maltempsada actual, és absurda i vergonyosa com tota la nostra història de submissió i de servilisme a un simple audaç, però encegat i de poc mèrit. Aguantem-nos forts, no ens desanimem, a la llarga el nostre cas, l’abús infamant que practiquen sobre nosaltres causarà la indignació dels rectes del món.

Pere Ortís