Un nom que sona entranyable perquè n’estem envoltats de Tereses, Mariatreses, Tresines, entre les quals ma germana, llevat d’això “de Calcuta”, que elles haurien de dir si els escau i també si els escau això de “santa”. Amb tot no era d’aquí, la mare Teresa era de Suïssa, país que pot estar ben cofoi d’haver bressolat una dona excepcional com ella. S’ha fet santa practicant allò que és substància del cristianisme i que l’acompleix de dalt a baix, és a dir, l’amor de fet envers els pobres i l’esforç sincer per ajudar-los a millorar de vida. I ho feia sense fer miracles ni escarafalls de grandesa, estimant humilment, sincerament, que és com les coses es fan bé en una religió que no falsifica monedes, valors superiors a l’or i a qualsevol grandesa humana, tan sols humana.
Em recordo molt bé de la mare Teresa entrevistant-se amb Margaret Tatcher, la Primera Ministra d’Anglaterra, amb el seu capteny senzill, afable, però segura de si mateixa tant o més que la seva interlocutora, tan bregada políticament i guilla en el joc aristocràtic. En aquesta li deien “La Dama de Ferro”, pel seu caràcter d’estadista solvent i aplomat, i a la mare Teresa bé li podien dir “La Dama d’Or”, per la seva dimensió humanitària, cristianament sincera i basada en l’autèntic fonament de l’amor, la caritat. Una dona extraordinària, no a l’estil de la Marilyn Monroe, però d’un ordre superior, no manipulant valors caducs i que acaben en no rés, sinó valors sobrenaturals que són els qui duren i traspassen el temps de la vida i res no corromp i ningú no et pot prendre.
La seva caritat arribà a molts aspecte de fer el bé i mereix allò mateix amb què els seus paisans elogiaren Jesucrist: “Ha passat fent el bé”. Manoi quin elogi! Ha deixat un solc de bones obres i darrera seu s’estén el deixant de l’olor de Crist, que és l’autèntic apostolat, i tothom li mira la trajectòria
perquè deixa sembrats estímuls i anhels de ser bo, de fer el bé als altres. Llenguatge estrany per a aquest món ple d’odis i d’ambicions que devasten el planeta i que rebreguen i liquiden ciutadans a desdir, llançant-los a escapades irracionals i delirants, perquè l’ogre de la mort i de la destrucció familiar truca a la porta i rosega el repòs i la pau. Món dolent i corsecat que necessita gavadals de mares Teresa. Món criminal que alça guerres ensarronant els candidats a matar-se i a fer mal, articulats no per si mateixos, ans per elements estranys que volen xautar-se’n per tal que no pensin a atacar-los a ells i no pertorbin la pau a casa seva. La meitat del nostre dissortat món és espavilada, maligna, i l’altra meitat dorm en el turment, és cega i està disposada a matar-se sense esbrinar d’on ve la febre de mort que els samarreja.
La mare Teresa de Calcuta el veia clarament aquest bunyol, la iniquitat del món actual. Li dolia al cor maternal en l’aspecte funest que era la font de desgràcies increïbles, pobresa, odis i mort, que n’hi ha que ho cerquen i ho fomenten. I això era el que més li dolia. Li queia el cor a terra quan començava una nova guerra i amb l’amenaça a la punta de les llances de matar molta gent. No hi podia fer més. Ella no ho albirava com dos i dos fan quatre, naturalment, però si mai arribava a alçar la veu contra la grossa injustícia del món, segur que avui no la tindríem als altars. Però segur que per aquesta raó, pel seu venidor enaltiment sagrat, ella tampoc no s’hauria estat de delatar-ho, puix que estimava força més els pobres que el seu nom de santa.
La seva obra cristiana se substantiva a més per un altre fet venturós que és la fundació de la congregació de Les Missioneres de la Caritat, les quals pots veure avui arreu del món; noies generoses i amarades del seu mateix esperit maternal que “Passen fent el bé” i fins se li assemblen físicament per raó de l’hàbit i del vel. En tenim fam i set. De vegades els confonen el nom i els diuen Filles de la Caritat, i aquestes no ho són elles, són una congregació fundada per sant Vicenç de Paül que en els seus bons temps, a Europa, quan aquesta era cristiana, arribaren a ser legió i emplenaven la terra de blancor d’ales d’àngel. Avui hem progressat molt en el camp de no perdre els nostres valors i de millorar-los.
