Hi ha catalans que, per dir que algú dimiteix del seu propòsit de fer una acció bona, fan anar el manlleu “Tira la tovallola” (Tira la toalla, expressió que no sé si ve de la boxa), i deixen de banda la bella frase feta: Tirar el barret al foc. En català també existeix el verb tirar, però així tot sol “tirar” no té mai el significat de llençar, però sí que el té de llançar. Bé, té també el significat de llençar quan va acompanyat del complement circumstancial que indica on es llença la cosa, com en el cas de: “Tira aquesta brossa al contenidor”.

Per tant, és espúria l’expressió: “Això és per tirar”, sense mencionar “on tirar-ho”. Aleshores
sí que cal dir: Això és per llençar. És per tirar-ho al contenidor de la brossa.

Cal precisar bé aquestes expressions, i tantes d’altres, que el català, la llengua catalana, no té un Estat que vetlli per ella i pel seu bon ús, ans tot el contrari, té un Estat que l’odia i la vol perdre, sigui com sigui. I digueu-me, els catalans, si nosaltres hem d’estar d’acord amb aquesta marranada.

També hi ha una frase feta que els castellans utilitzen molt, com és: “Buscar los tres pies del gato” (Buscar els tres peus del gat). Frase que molts catalans han adoptat en el seu llenguatge i que deixa de banda la tan catalana i tan bonica: Cercar la lluna en un cove. La voleu més bonica?

I dic cercar perquè “buscar” és un verb castellà que s’ha imposat al català de qui-sap-lo. I una prova n’és que els mallorquins diuen cercar, per comptes de “buscar”. Així és més genuïna l’expressió: En cerca de la lluna en un cove. En cerca del temps perdut. En cerca de la veritat.

Tenim una llengua tan bonica, i tan desenvolupada i culta, malgrat els atacs que ha rebut de l’Estat espanyol i de molts castellanistes, fins i tot d’alguns catalans de naixença, però no de sentiments. La nostra llengua és realment una heroïna, com he dit tantes vegades. Perquè malgrat l’odi d’un Estat que mana i que afavoreix únicament el castellà en tota la pell de brau, ella continua tan viva, tan adaptada als temps, tan rica i autònoma. Bé per TV3 i per Catalunya Ràdio! Són la garantia i l’esperança. Són les entitats que ens mouen a creure que a Espanya sí que hi ha un bri, un respir de democràcia. I tant de bo que el català que ens parlen sempre sigui net i genuí, com de veritat va sent, tret d’alguna petita ensopegada, ça i lla.

Desitgem una llarga vida als nostres mitjans de comunicació. Que TV3 i Catalunya Ràdio no
ens faltin mai. Són el batec de la llengua. Són la nostra esperança. Com els devem defensar i utilitzar!