Amics, em trobo en una situació complexa...
Bé, us ho explico. Visc en un bloc de 24 pisos –podrien ser-ne 17, però en són 24. Fins aquí, res d’anormal, és clar. El problema que em té capficat de molt mala manera neix quan, ara fa unes setmanes, un veí va decidir anar-se’n SENSE EL PERMÍS DE LA RESTA DE VEÏNS. A mi, i als altres veïns és clar, això ens va semblar escandalós i inadmissible. Amb les vegades que l’havíem ajudat (bé, ajudar, ajudar... potser no gaire, la veritat. Però tant li fa).
Com que sóc dels qui pensen que les coses s’han de fer seguint sempre la normativa establerta (i, si és el cas i ens convé, la canviem), em vaig posar a buscar tot el que s’ha legislat al respecte des de l’època del rei En Jaume. Però com que això de l’ordenament jurídic és força complicat per a mi, vaig decidir de posar-me en contacte amb el Partit Popular, ja que ningú domina com ells això del “imperio de la ley” (i si no que ho preguntin a en Bárcenas, que he sentit a dir que a Suïssa n’hi té un, d’imperi, i sense que li hagi fet cap falta la llei).
Doncs bé, ja em teniu trucant a la porta de cal PP. Em van atendre d’allò més bé! D’entrada em van dir que els semblava un tema cabdal, molt i molt interessant, i, encara que no ho recordaven prou bé, els venien a la memòria reminiscències d’un cas similar. Tanta importància hi van donar que em van fer passar directament al despatx de la senyora Camacho. Amable, mirada fixa... contundent! -I N T O L E R A B L E !!!, senyor meu, amb totes les onze lletres -va dir-me. Segons ella, molt segura en totes les afirmacions, la sobirania del bloc resideix en la totalitat dels veïns, per la qual cosa el veí que se n’ha anat que s’hi vagi posant fulles: cal una majoria de 2/3 per deixar-lo marxar; sí, sí, ho han d’aprovar com a mínim 16 dels 24 veïns.
Ja més tranquil, sabent que el “imperio de la ley” jugava a favor meu, vaig demanar-li consell per l’estratègia a seguir. Ella em va dir que cal anar collant el veí insolidari, “que se note el efecto pero no el cuidado”, és a dir, a poc a poc, però fermant-lo molt de prop. En aquesta línia, em va suggerir que parlés amb el seu publicista. Així ho vair fer, i vam decidir fer unes samarretes on s’havia de posar, amb lletres ben clares: SOM 24 HABITATGES / SOMOS 24 VIVIENDAS. Vam escollir un color blau, com de Ducados, però més clar (com que jo no fumo).
Un cop repartides les samarretes entre els veïns (quin goig tota l’escala de color blau, sembla el mar de Blanes), em vaig posar la meva –nova de trinca- i vaig agafar tot un carretó d’exemplars del BOE (me’ls van facilitar al gremi de constructores, elèctriques, financeres, autopisteres, “lares” i vanguàrdies –no sabia pas que anessin agafadets de la mà), i també uns quants codis, fins i tot el “Decreto de Nueva Planta”, que impressiona molt, i així, amb tota la guarnició, vaig anar a trobar el veí dissident.
Un cop a casa seva, de seguida em vaig adonar que no viu pas malament el molt pocavergonya. Té una casa unifamiliar, amb bons veïns, amb els quals, pel que vaig poder veure, té una molt bona relació: un ajuda l’altre, parlen, col•laboren... Això sí, cadascú mana a casa seva.
Però jo hi vaig anar per feina i, tot just arribar, li vaig ensenyar la meva flamant samarreta. La veritat, em va semblar que se’n fotia. Aleshores, li vaig engegar tota la meva dialèctica jurídica per comminar-lo a fer les coses com s’han de fer. Fins i tot li vagi donar una targeta de la senyora Camacho perquè s’adonés que anava ben documentat. Em va preguntar, amb posat burleta, si ens havíem trobat a La Camarga; li vaig dir que per això abans hauria d’haver dormit amb el president Pujol, i que per aquí jo no hi passava.
Després d’aquest preludi tan engrescador, el veí –o exveí- va prendre la paraula i es va expressar en un to de gran severitat:
- Ara escolta’m tu:
1) Durant moltíssims anys he suportat un dels coeficients més alts de l’escala, que ha servit per finançar obres i millores per als altres, no pas per a mi.
2) Quan he reclamat alguna petita reparació que per llei havia de fer la comunitat, tot han estat gemecs i retallades.
3) No heu parat mai de fer soroll i xerrameca, criticant-me, o fins i tot faltant-me al respecte.
4) I heu volgut decidir sobre totes i cadascuna de les coses que jo volia fer: que si el color del tendal, que si una estelada no perquè la veïna del primer es pensa que els ”demòcrates” de sempre li apedregaran els vidres ja que no és constitucional, etc., etc.
Després d’aquesta lletania, es va fer el silenci per part de tots dos, fins que, passats un minuts, em va allargar la mà i va dir-me:
- Adéu, veí: ja us ho fareu!
I jo que li etzibo:
- Seràs poca-solta!
Apa!
