Estimats diocesans,

Hem de dir-ho amb claredat: la cultura en què vivim tolera amb freda indiferència -i moltes vegades dissimula- el drama que pateixen milions de persones que moren de fam. La veritat és que la fam al món segueix en augment i, segons informes de la FAO, afecta gairebé 700 milions de persones, és a dir, un 8,9 % dels habitants de la terra. És un problema gravíssim davant el qual és necessari implicar-nos tots per buscar-hi solució: governs, entitats internacionals, onegés, institucions civils i persones particulars. Per això, primer, ens ha de doldre cada persona que mor a causa de la malnutrició, la pobresa o els conflictes armats. Hem de sentir com una cosa pròpia la desesperació de cada vida truncada, de cada mare que no pot donar menjar al seu fill. No podem abaixar la guàrdia davant la fam i la malnutrició. És responsabilitat de tots garantir que totes i cadascuna de les persones que habiten el planeta tinguin accés de manera regular als recursos bàsics i a un desenvolupament sostenible.

En un valent discurs pronunciat a la seu de la FAO, el papa Lleó XIV ha posat en evidència les arrels de la fam, que no és fruit de la casualitat, sinó que “és el senyal evident d’una insensibilitat imperant, d’una economia sense ànima, d’un qüestionable model de desenvolupament i d’un sistema de distribució de recursos injust” (16-10-2025). Per això, en aquest temps d’avenços tecnològics abans inimaginables, “permetre que milions d’éssers humans visquin –i morin– copejats per la fam és un fracàs col·lectiu, una pèrdua ètica, una culpa històrica”.

La fam –explica– no és només un problema a resoldre. És un clam que puja al cel i que requereix la resposta de cadascun de nosaltres: “ningú pot quedar al marge de lluitar agosaradament contra la fam. Aquesta batalla és de tots”. No podem ser testimonis muts de la tragèdia de tantes persones. Hem de despertar de la letargia a què ens ha acostumat la nostra societat del benestar i posar-nos en acció.

Per resoldre el problema de la fam no n’hi ha prou de fer bonics discursos ni de proclamar valors. “No ens hem d’acontentar amb omplir parets amb grans i cridaners cartells. Ha arribat el temps d’assumir un renovat compromís, que incideixi positivament a la vida d’aquells que tenen l’estómac buit i esperen de nosaltres gestos concrets que els arrenquin de la seva postració” (Ibidem). Per això, cal treballar units i d’una manera coordinada, perquè només amb la cooperació entre les diverses institucions i persones es podrà assolir la desitjada seguretat alimentària. La lluita contra la fam exigeix superar els individualismes i polaritzacions, per treballar en comú.

D’altra banda, la fam al món ens obliga a reexaminar el nostre estil de vida, les nostres prioritats. Hem d’escapar de l’apatia que justifica la fam com si fos un problema insoluble o la solució del qual li correspon a un altre, perquè “per la nostra omissió, ens convertim en còmplices de la promoció de la injustícia. No podem aspirar a un món millor, a un futur brillant i pacífic, si no estem disposats a compartir el que hem rebut. Només llavors podrem afirmar, amb veritat i valentia, que ningú no s’ha quedat enrere”. La campanya de Mans Unides ens recorda cada any aquest drama i ens repeteix: “Declara la guerra a la fam”.

Rebeu la salutació fraterna del vostre germà i bisbe,

+ Francesc Conesa Ferrer, bisbe de Solsona