El solsoní Joan Parcerisa, de 43 anys, taxista de professió i aficionat als viatges, ha complert el seu somni de còrrer a la Marató de Nova York. Va ser el passat diumenge 1 de novembre. Parcerisa va fer una marca de 3 hores, 47 minuts i 54 segons rebaixant les 4 hores que era un repte que s'havia proposat inicialment. (El guanyador d'enguany ha estat el kenià Stanley Biwott amb una marca de 2:10:34)


-Que et va moure a fer la Marató de Nova York?
Era una il·lusió que tenia des dels 20 anys, des que vaig començar a còrrer era un dels més objectius, fer la Marató de Nova York. El primer va ser còrrer una Marató, que va ser la de Barcelona.
-La de Nova York deu ser una de les més importants del món?
A nivell del que l'envolta i l'ambient, sí. D'altres potser són més importants, a nivell competitiu, com Boston o Londres, però la que té més glamour és la de Nova York, per que hi ha miolions d'espectadors al carrer, cridant i animant als corredors amb pancartes, és una festa.

-Ets un fan de la cultura americana i dels Estats Units, raó de més per participar a aquesta Marató?
Sí, sí, certament sóc una mica "mig americà", perquè m'agraden molt les pel·lícules des del naixement del cinema fins als anys 30 i 40 especialment, i la cultura i el paisatge que mostren m'atrau molt, però la raó de pes per participar a la Marató va ser aquesta fita esportiva.
-Vas anar-hi sol, acompanyat?
Vaig haver de deixar la família aquí. S'ha de poder compaginar amb la feina, la dona treballava, i la filla havia d'anar a escola, a part de que econòmicament suposa moltes despeses, pel viatge i l'estada.
-Hi ha algun criteri de selecció per participar a la cursa?
D'entrada, només si tens una marca molt bona, pots entrar directament per temps a la cursa, però són al voltant d'unes 2 hores 50 minuts, que és lluny del meu cas. Llavors has de inscriure't a un sorteig on s'hi apunten centenars de milers de participants cada any i només tenen la sort 30.000 dels Estats Units i uns 20.000 de la resta del món.
I després hi ha unes poques places que gestiona una agència de viatges oficial però que són molt cares i pagant d'aquesta manera, entres a la cursa.
- I aquest any vas tenir la sort de participar a la Marató?
Sí, fa alguns mesos es va fer el sorteig i vaig saber que tenia plaça. El sorteig es fa amb antelació per que a qui li toqui pugui tenir temps per preparar-se i entrenar-se.
Vaig marxar cap a Nova York el dijous abans (la cursa va ser el diumenge 1 de novembre),  per seguretat davant possibles retards i tenir temps de marge per anar a recollir el dorsal. I com que vaig tenir temps de sobres, divendres i dissabte vaig aprofitar per fer turisme i visitar aquells racons i indrets de Nova York que encara no havia visitat, doncs ja hi he estat dues vegades, però és una ciutat tant gran que sempre et queden coses per visitar.

-Com és la cursa?
Molt divertida, la gent corre de moltes maneres, alguns disfressats, altres en cadira de rodes o crosses. Vaig veure una parella que duien una Torre Eiffel, com un gegant, i hi anaven a dins. També un grup de quatre anaven disfressats dels personatges de la pel·lícula del Mag d'Oz.
Veus una mica de tot, gent que va a passar-s'ho bé, gent que corre per esport professional, gent que ho fa per causes solidàries, i de fet, una part dels ingressos de la Marató van a causes solidàries. I als Estats Units, tots els que s'apunten a la Marató, la majoria es comprometen a fer de voluntaris ja sigui directament a la cursa o en temes de serveis solidaris.
-Has explicat també que tota la ciutat de Nova York s'aboca en aquesta cursa, que tal era el públic que us seguia al carrer?
És la festa més important de la ciutat de tot l'any. Tothom surt al carrer. A Brooklyn, va ser impressionant, com que els corredors passavem més a prop de la gent, els nens alçaven les mans per tocar als corredors.
I a cada dos o tres carrers, hi havia bandes de música que interpretaven diferents estils animant l'ambient.
-Que suposa a nivell organitzatiu una cursa que mou 52.000 corredors?
D'entrada, mobilitzar 50.000 persones des de les cinc del matí, amb centenars d'autobusos que els porten des de Manhattan fins a Staten Island, el punt de sortida. Jo em vaig haver de llevar a les cinc per agafar el bus. I després, un cop allà, cal esperar quatre hores fins a la sortida, això ja ho saps i ho explica l'organització, els participants hem de dur roba d'abric, xandalls, anoraks, etc, una roba vella o usada per que abans de la sortida te la treus i la deixes allà, en uns contenidors per destinar-la a beneficiència. Jo vaig llençar cinc peces de roba, així que ja et pot imaginar la quantitat que recullen amb 50.000 participants.
I a l'arribada et lliuren una mena de bata com la que porten els boxejadors i no et refredis.
-Quin moment del recorregut va ser el més bonic per a tú?
Per a mí, el primer sector, el barri de Brooklyn, que és el barri obrer de Nova York, va ser el més proper, amb un to més familiar.
-Repetiràs l'experiència?
No ho crec, un cop acomplert aquest objectiu, ja no tinc la necessitat de tornar-hi, tot i que m'ho vaig passar molt bé i em feia molta il·lusió.
-També us donen una medalla a tots els participants?
Sí, però és l'endemà, que fan una fira de la cursa, on la pots gravar amb el nom i la marca, però això ho has de pagar (costa uns 25 dolars). De fet, es mouen molts diners, és un negoci, per que et cobren per tot, per les fotos, un marc molt bonic amb foto, rèplica de medalla i dorsal i logo, més alguna samarreta que pots comprar. Hi ha molt merchandasing i els preus són cars. Però com que la majoria de participants és la primera vegada que fan la cursa, i molts ja no la tornen a fer més, doncs compren tot el que poden per tenir de record.
-Vas coincidir amb altres catalans?
Sí, per exemple, a l'avió, tant a l'anada com a la tornada, vaig coincidir amb la periodista de TV3 Empar Moliner, i a l'anada també vaig trobar el periodista Arcadi Alibés.
I com a anècdota, a la cursa, vaig poder saludar personalment al director de cinema Spike Lee, que participava en l'organització de la cursa.
-Com defineixes, finalment aquesta cursa?
És tota una experiència, la sensació de còrrer en aquell ambient s'ha de viure. A més, l'endemà, tots els corredors anem pel carrer amb la medalla posada, i la gent es para a felicitar-nos constantment. Els novaiorquesos se senten molt orgullosos d'aquesta cursa.