Moltes  són les coses que enfosqueixen i, fins i tot, destrueixen l’esperança de multitud de persones en la nostra societat: l’atur, la pobresa, la pèrdua de drets, la falta d’ajudes, l’exclusió, el desemparament, la manca de futur ...

Des de fa uns mesos, el Papa Francesc  no es cansa de repetir-nos una i altra vegada: “... I, per favor, no us deixeu robar l’esperança, no deixeu robar l’esperança... Que no us robin l’esperança, perquè aquesta força és una gràcia, un do de Déu que ens fa avançar mirant al cel”. És que certament hi ha moltes coses (situacions i esdeveniments) que fan perillar la nostra esperança, convençuts sovint de que totes aquestes misèries, penúries, desgràcies,... de la humanitat –inclosa la pròpia situació d’exclusió i desemparament en la que estem immersos- no tenen pas solució.

Comprenem que aquestes festes nadalenques, de llums, de regals,... en fi, de consum desenfrenat i desmesurat, poden provocar en tota aquesta part de la població més desfavorida i exclosa  una gran tristor, soledat,  buidor interna , que acabi robant-los tota esperança. Lluny d’aquestes alegries, es consideren a si mateixos uns desgraciats i/o fracassats!  Contemplada individualment  la seva situació, acaba percebent-se desesperant.  Però, també és cert que l’esperança no pertany a un mateix, ja que la fem entre tots: una esperança realista, creativa, capaç de projectar futur. En conseqüència, neix d’una convicció compartida: un altre món és possible. L’esperança, diu el Papa Francesc, és “com les brases que hi ha sota les cendres. Cal ajudar amb solidaritat a bufar les cendres per a que el foc aparegui novament”. És que l’esperança cristiana és activa. El mateix Papa Francesc, tot i reconèixer que l’actual sistema social i econòmic és injust a la seva arrel, exhorta a una solidaritat desinteressada i a un gir de l’economia  i les finances  a una ètica a favor de l’ésser humà.

Sortosament són moltes les persones i grups compromesos amb el bé del seu proïsme. Gràcies a ells, un altre món nou s’està obrint pas ara i aquí. Ells són signes d’esperança.

Des de Càritas volem animar a construir i potenciar el fet comunitari, perquè aquest és l’únic camí d’humanització i d’esperança per incidir en tot el que atempta contra els drets de les persones. Construir comunitats, grups humans solidaris, pobles solidaris, en què tothom estigui vinculat, perquè senten que la sort que pugui córrer el seu proïsme és la seva mateixa sort; el que li passa a l’altre, a mi també em passa.

Que aquest Nadal esdevingui un petit pas més sortint de nosaltres mateixos i obrint el cor a la fraternitat, a l’amistat i a la solidaritat.

Bones Festes!