La nostra època està marcada per les desigual¬tats socials, la pobresa, la fam, la pèrdua o de¬teriorament de drets... L’exclusió de les perso¬nes i les famílies més pobres creix de manera escandalosa. Els rics són més rics, i els pobres, més pobres, més nombrosos i amb menys drets. Milions de persones han quedat bandejades, «descartades», excloses, tirades a la cuneta de la nostra societat, del nostre món.

Aquestes persones, com molts de nosaltres, pensaven que en el moment que trobessin un treball, una ocupació ... sortirien d’aquesta cuneta de la societat, recuperant l’honor i l’autoestima, al no esdevenir ja una càrrega per a la resta de la societat que els protegeix i empara. Que deixarien de ser dependents dels altres! Aquesta era la seva esperança! Però, tot això és una pura il•lusió, donat que, per a la gran majoria, aconseguir una ocupació és, encara avui, impossible. I, més greu encara!, és que, els que tenen la sort de trobar un treball, veuen com aquest no els allibera de la dependència, ja que no acaben de poder sortir de la pobresa. Es topen amb uns salaris tan baixos, que no els permeten tirar endavant la família, o, en el cas de joves, poder, fins i tot, crear-la. Així que comença una nova etapa en la que, tot i havent aconseguit ocupació, es segueix en aquella pobresa i dependència, potser no tan severa com abans, però en definitiva pobresa. Algú roba l’esperança de multitud de persones!
I no solament això; també assistim a una «globa¬lització de la indiferència», com denuncia el papa Francesc: «La cultura del benestar, que ens porta a pensar només en nosaltres mateixos, ens torna insensibles als crits dels altres, ens fa viure en còmodes bombolles de sabó. Ens hem acostumat al patiment de l’altre, no ens concerneix, no ens inte-ressa, no és assumpte nostre».