Ens passem una quarta part de la vida cercant el nostre jo, dibuixant un autoretrat que ens diferenciï dels nostres pares. Un altre quart intentant  comprendre el perquè de les coses que ells feien, i al tombar la segona meitat, t’adones que potser, en el fons, no ets gaire diferent a ells.

Quan tens adolescents a casa, sovint has de fer un exercici catàrtic de memòria i regirar els teus records empolsinats per retrobar l’adolescent que havies sigut. A les golfes dels meus records, mig abandonats, es troben els dinars al menjador de casa dels pares, i jo continuo asseguda de cara al bufet i, de tant en tant, em miro al mirall. També hi habiten les discussions amb el pare, bo i asseguda en aquella cadira.

Discutíem per qualsevol cosa, el motiu era el menys important: de política, de la importància dels diners, de les normes..., de la manera d’entendre el món en general. Ara penso, que en realitat, el que m’agradava era discutir amb ell.

Em capbusso en aquest viatge agredolç al passat, i recordo, que hi havia un temps en què trobava que els pares a vegades eren massa seriosos; que el seu punt de vista em resultava materialista; que creia que trepitjaven massa de peus a terra; que estaven obsessionats amb el futur; que volien convença’m que no calia dir tot el que pensava; que m’intentaven fer veure que no havia de cremar tots els petards en una sola nit, perquè l’any era llarg; que valoraven la paraula donada com quelcom molt important; que estimar per a ells comportava patir pels qui estimes; que s’esforçaven perquè entenguéssim que no sempre podíem tenir tot allò que demanàvem; que ens feien comprendre que havíem de tirar endavant fins i tot quan no en teníem ganes; que insistien en la necessitat de pensar en els altres; que ens feien veure que hi havia normes que s’havíem de respectar, perquè fan més fàcil la convivència...

I arriba un dia que comences a entendre, de manera suau i amb una certa melangia, gairebé sense adonar-te’n, el sentit de tot plegat. Entens que rere la seva seriositat hi havia molts maldecaps per afrontar el dia a dia; que allò que tu veies com a materialisme, era preocupació perquè no ens faltés de res; que no volien fer volar coloms, perquè tenien dues filles que depenien d’ells; que pensar en el demà, al cap i a la fi és responsabilitat; que potser tenien raó, que val més allò que es calla que el que es diu, perquè les paraules dites no es poden tornar a recollir; que hi ha molts dies a l’any i cal tenir-ho present; que dones molt valor a aquells que mantenen la seva paraula, en un moment en què no està gens de moda; que tu també pateixes pels teus fills com ho feien ells; que no cal tenir-ho tot, és tan o més important estimar allò que tens; que la vida no sempre és de baixada i cal estar preparat per a les pujades; que no hem de fer les coses pel què diran, però que és important allò que pensen els que ens estimen; i que, malgrat que no sempre ens agradin, algunes normes fan més senzilla la vida.

Per desgràcia, ja fa anys que no em puc barallar amb el pare, i d’un quant temps ençà, per no desentrenar-me discuteixo amb els meus fills. I cada dia que passa, entre sorpresa i orgullosa, descobreixo que m’assemblo un xic més a la meva mare.

Segurament fer-se gran deu ser això, aquesta dolça tendresa d’anar-se despertant a l’altra banda de la tanca. Potser el tema és aquest, els pares i els fills sempre juguem a camp contrari, però ens necessitem perquè hi hagi partit. Cal que no ens oblidem mai, que la majoria, acabarem jugant a tots dos camps, perquè a la segona part es canvia de terreny de joc.