Les regles del joc sempre beneficien a la banca. Normalment, qui fa les lleis o les normes, se'n cuida molt de procurar que la seva part del pastís sigui sempre la més gran. I això val per a la política i els casinos.
En aquest sentit, i aplicat al finançament de les administracions, Europa regula un marc general que els Estats han de transcriure amb més o menys alegria a les seves legislacions. I, per la seva banda, aquests les fan aplicar a les diferents administracions que formen part de la governança de l'Estat en qüestió. Què passa quan aquest Estat es diu Espanya i gestiona els recursos disponibles? Passa que l'Estat es marca per a ell mateix un marge de dèficit del 2,2%, a la Generalitat li redueix fins a un 0,1% i als ajuntaments els exigeix un superàvit del 0,2%. Ergo, com més a prop del ciutadà està l'administració, més la collen.
En alguns estudis no gens sospitosos de ser independentistes o partidistes d'aquest any 2024, com l'elaborat per FEDEA (Fundación de Estudios de Economia Aplicada) i realitzat per Ángel de la Fuente, ja "s'admet obertament i sense embuts que el sistema actual és més que qüestionable". Les administracions locals catalanes ho sabem -o patim- bé. Les transferències rebudes de l'Estat cap als ajuntaments són les més baixes per habitant. Per fer-nos una idea, a Castellà Lleó li transfereix 676 euros, a Extremadura 678 i a l'Aragó 796, enfront dels galdosos 473 euros per habitant a Catalunya. I això regulat per un marc normatiu aprovat el 2012, que regula la llei d'estabilitat pressupostària i que es va escriure amb un nom tan bonic i profètic com Llei de Racionalització i Sostenibilitat de l'Administració Local (LRSAL).
Aquesta llei meravellosa fa que les regles fiscals dels ajuntaments tenen condicionat l'accés als seus romanents de tresoreria, aquells diners que s'han estalviat amb penes i treballs i que només es poden utilitzar per retornar deute, normalment amb l'ICO que, al final, és el banc del govern. Ah, però pensaran, amables lectors, que amb això als ajuntaments i als consells comarcals se'ls deu haver donat altres ajuts o, en tot cas, retirat competències, que al final són diners. Ai las, mirin per on, cap de les dues coses ha passat. I amb molta responsabilitat, ajuntaments de tots els colors polítics a Catalunya continuen treballant dia a dia, amb moltes dificultats per arribar a totes les necessitats que tenen els veïns i veïnes de tots els pobles, viles i ciutats.
Uns 2.700 milions d'euros de les administracions locals estan congelats per l'aplicació de les regles fiscals, cosa que impossibilita gestionar amb eficiència els recursos disponibles i que dificulta -i molt- la gestió econòmica dels nostres ajuntaments. Això pel que fa a l'Estat, però és que la Generalitat també té deures pendents amb el Fons de Cooperació Local i altres línies de finançament que cal revisar amb profunditat si volem parlar de país estructurat i reequilibrat.
A sobre, aquest problema s'agreuja com més allunyats de les grans ciutats, ports, aeroports i polígons ens trobem, doncs la capacitat de finançament propi es redueix molt. Per això, l'Estatut del Món Rural i altres iniciatives que es treballen des de la base i el territori són imprescindibles per millorar la vida de la nostra gent. Ara bé, cal resoldre el gran problema de base: necessitem urgentment un molt millor finançament.
