Fa vint anys vaig llegir una entrevista on preguntaven a Leonard Cohen si no creia merèixer el Nobel de Literatura. Cohen va respondre que qui se’l mereixia era Bob Dylan. Motius: la renovació del llenguatge i de les consignes, però també dels temes i dels esquemes. Dylan ha escrit versos sobre protesta política que ja són referents històrics; Dylan ha escrit obres simbòliques, psicodèliques, tan originals que han canviat els codis; Dylan ha parlat d’amor i de sexe; de pau i dels qui munten les guerres; de déu i de la mancança de déu; de l’addicció a les drogues i de com deixar-les, i sempre amb una veu única, revolucionària i global. El fet que s’acompanyi de la música per difondre els seus versos, en comptes d’un aspecte negatiu*, és la connexió entre la poesia grecoromana i la dels trobadors, sempre lligades a l’acompanyament musical, amb les tendències més actuals dels poetes/rapsodes, que roden pel país per oferir les seves paraules amb veu pròpia.
D’altra banda, el premi a Dylan és un reconeixement mundial a tot el corpus artístic beatnik, hippie, punk i etcèteres; des de Jack Kerouac, William Burroughs i Anthony Burgess fins als Beatles, Jim Morrisson i Lou Reed; des de Patty Smith i Tracy Chapman a Pepe Sales, Oriol Pi de Cabanyes i, si em perdoneu la presumpció, fins a Cavalls salvatges i Formentera lady. Tots compartim la voluntat d’explicar la passió i les frustracions d’una generació, ja gairebé dues, que volia canviar el món com un mitjó i només ha aconseguit que ara els milionaris vagin sense (hahah!).
La veu de Dylan ressonava al Maig del 68, a les manifestacions contra la guerra del Vietnam, a la Marxa de la Llibertat de Catalunya i fins i tot en l’inconscient del 15-M. Té ecos de plomes tan celebrades com Shakespeare, William Blake i Dylan Thomas, i ressona en l’obra dels nous creadors poètics, amb música o sense, perquè Bob Dylan és un poeta com una autopista i arriba a tot arreu. I si algú encara no ho veu clar, que el llegeixi en comptes d’escoltar-lo.
D’altra banda, el premi a Dylan és un reconeixement mundial a tot el corpus artístic beatnik, hippie, punk i etcèteres; des de Jack Kerouac, William Burroughs i Anthony Burgess fins als Beatles, Jim Morrisson i Lou Reed; des de Patty Smith i Tracy Chapman a Pepe Sales, Oriol Pi de Cabanyes i, si em perdoneu la presumpció, fins a Cavalls salvatges i Formentera lady. Tots compartim la voluntat d’explicar la passió i les frustracions d’una generació, ja gairebé dues, que volia canviar el món com un mitjó i només ha aconseguit que ara els milionaris vagin sense (hahah!).
La veu de Dylan ressonava al Maig del 68, a les manifestacions contra la guerra del Vietnam, a la Marxa de la Llibertat de Catalunya i fins i tot en l’inconscient del 15-M. Té ecos de plomes tan celebrades com Shakespeare, William Blake i Dylan Thomas, i ressona en l’obra dels nous creadors poètics, amb música o sense, perquè Bob Dylan és un poeta com una autopista i arriba a tot arreu. I si algú encara no ho veu clar, que el llegeixi en comptes d’escoltar-lo.
Ophelia, she's 'neath the window for her I feel so afraid
On her twenty-second birthday she already is an old maid
To her, death is quite romantic she wears an iron vest
Her profession's her religion, her sin is her lifelessness
And though her eyes are fixed upon Noah's great rainbow
She spends her time peeking into Desolation Row
Ofèlia és sota la finestra i em fa patir molt
Avui fa vint-i-dos anys i ja sembla una solterona
La mort li sembla romàntica, porta una armilla de ferro
Per professió té la religió, el seu pecat és la falta de vida
I tot i tenir els ulls fixos en el gran arc iris de Noè
Es passa el temps espiant al Passatge de la Desolació
(Fragment de “Desolation Row”. Traducció de Jordi Cussà)
On her twenty-second birthday she already is an old maid
To her, death is quite romantic she wears an iron vest
Her profession's her religion, her sin is her lifelessness
And though her eyes are fixed upon Noah's great rainbow
She spends her time peeking into Desolation Row
Ofèlia és sota la finestra i em fa patir molt
Avui fa vint-i-dos anys i ja sembla una solterona
La mort li sembla romàntica, porta una armilla de ferro
Per professió té la religió, el seu pecat és la falta de vida
I tot i tenir els ulls fixos en el gran arc iris de Noè
Es passa el temps espiant al Passatge de la Desolació
(Fragment de “Desolation Row”. Traducció de Jordi Cussà)