Quan l’expresident Mas deia que faria un referèndum, vaig començar una obra de teatre que espero no haver de reciclar. Especulava sobre la possibilitat que, després d’una DUI gairebé forçosa, les forces policíaques i militars de l’estat espanyol plantaven un setge al perímetre del parc de la Ciutadella durant una sessió plenària, segrestant de facto el govern i la majoria de parlamentaris. Bé, la majoria dels independentistes, és clar: els altres simplement marxaven a fer de tertulians.
Els de dins, es quedaven sense connexions telefòniques ni internàutiques, per no dir res de ràdio i tele, i amb poques provisions. Les protestes pacífiques arreu de Catalunya (o quasi) i les mediàtiques arreu del món (o quasi) insinuaven que, si la situació s’estancava, la victòria seria dels assetjats. Per això tenien por que l’estat espanyol emprengués una fugida endavant i ocupés el Parlament per la força; desastre que sens dubte arruïnaria Espanya però, almenys d’entrada, també Catalunya.
No avorriré amb anècdotes com quan, gràcies a un incendi pactat, els bombers els entraven queviures imprescindibles i comunicables infal•libles. Al final, no escrit però imaginat, era la gent de Catalunya (la que s’organitzava no tota és clar però una part escruixidora), i en el termini de tres o quatre dies, a pesar dels controls de carretera, s’anava concentrant a la capital catalana. I aleshores el dia Ç a l’hora CAT, una maregassa començava a moure’s, passejant, cap als carrers adjacents al parc de la Ciutadella, fins que les forces del setge quedaven envoltades al seu torn per dos o potser fins i tot tres milions de persones (les xifres, ja se sap).
Pot ser que algú es pregunti, per què cony m’explica això ara, aquest? Resposta: per si de cas ens hem de posar la consciència per casc i un somriure per escut, i sortir a defensar aquells nostres representants que han arriscat professió, llibertat i patrimoni per acomplir el mandat que (aquí volia anar) els vam donar nosaltres. Aquells que els vam votar perquè volem la Independència.
M’ha semblat notar, els darrers mesos, que persones convençudes de la necessitat de culminar el Procés amb un referèndum, s’han refredat una mica (potser per aquests canvis de temps), i parlar del “monotema” ja els cansa, perquè “ara això ja dura massa” o perquè “no hi ha garanties”. Que dura més del que voldríem i que no ens permeten organitzar-ho amb les garanties que voldríem, és evident, però no ens podem permetre, ara no, cap mena de fatiga.
Fa tres o quatre anys, quan l’estelada agafava volada, una amiga em va dir que no era partidària de la independència, però que ningú ens podia negar el dret a decidir perquè Catalunya és una nació, i que això no ho podia negar ningú que contemplés Catalunya sense prejudicis. Aquesta és la clau de volta: el poble de Catalunya ha de recobrar la plena sobirania. Això és el que els poders del regne d’Espanya no volen acceptar de cap manera, perquè no té marxa enrere. I la proposta federalista de Pedro Sánchez i d’Iceta (l’home de les mil paraules, l’Iceta, quina decepció!) és parlar de tot menys d’això, precisament: federacions sí, però subjugades al centralisme impenitent. Respecte dels Comuns i d’Iniciativa, d’iniciatives no en tenen gaire. Em regira que continuïn criticant totes les que presenta el Govern per poc democràtiques, sabent de sobres d’on prové la manca de Democràcia.
Aznar va dir que abans de trencar Espanya, Catalunya es trencaria sola, però de moment el que s’ha trencat és l’estat de dret de l’estat espanyol. Per la corrupció econòmica, per la subjugació judicial i per la perversió policíaca, totes alhora i remarcant que, des del seu punt de vista, tot, tot, per abjecte que sigui, és lícit per defensar la seva pàtria. Que evidentment domina la nostra per drets de conquesta. Per això, perquè sabem que estan disposats a tots, em sembla lògica la remodelació de Govern i més d’admirar la determinació dels dirigents actuals.
L’única qüestió amb què no estic d’acord amb el bloc independentista és això d’“Ara o mai”. Donaria un dit, ni que fos el xic, perquè sigui Ara, per anar bé Demà, però, si ara ens ho fan impossible amb jutges o amb soldats, tindrem encara molta més raó per acumular forces i tornar a la càrrega. Pacíficament, políticament però irreductibles com el poble d’Asterix. I, com que no tenim poció màgica, amb un somriure, si pot ser.