Durant la dictadura, milions de ciutadans catalans i de la resta de l’Estat vam aprendre a odiar (un sentiment avorrible impropi d’un ésser humà). Odiàvem el dictador, els seus col·laboradors, després el rei imposat, i fins i tot tots aquells que per passivitat, por o conveniència, no s’hi enfrontaven. El dia que el dictador va morir (per fi!), més d’un va buidar una ampolla de cava, somiant amb la llibertat que teníem a tocar dels dits.
Als anys vuitanta i noranta, molts encara crèiem que la immensa majoria dels ciutadans i ciutadanes de l’Estat compartíem l’ideari de la democràcia i dels drets humans per damunt de totes les coses, i que per tant les reclamacions del poble de Catalunya de mica en mica s’anirien reconeixement perquè la justícia democràtica ho exigia. Aviat vam descobrir que la voluntat de recentralització i de minorització de la nostra cultura i la nostra llengua, pervivia ens els governs socialistes que molts de nosaltres havíem votat. Tot i que ho dissimulaven força bé, alguns ja ens odiaven i la majoria ens menystenien.
Però va ser un tal José Maria Aznar, autèntic catalitzador del postfranquisme més feixista, qui va descobrir que l’anticatalanisme, a més de satisfer la libido com el sexe, donava vots a la resta de l’Estat. Llavors, amb tots els poders que li conferia ser president del govern espanyol, va fundar les escoles, institucionals i mediàtiques alhora, de l’odi i del menyspreu. La justícia en el tracte fiscal, el cartipàs de les infraestructures, la refundació del Senado en una veritable cambra territorial, la reclamació de les seleccions esportives nacionals, i sobretot el reconeixement de la llengua i la cultura catalanes com un bé preciós a preservar i multiplicar, van rebre gairebé sempre sarcasmes, silencis i demores, o meres promeses que encara avui són als llimbs de les fal·làcies. L’estratègia d’Aznar, tanmateix, va triomfar fins al punt que, si no hagués estat per la seva deriva demencial en la guerra d’Irak, el PP hauria tornat a guanyar les eleccions gairebé segur.
Llavors va venir la pomada del Zapatero i allò de “Prometo respetar el Estatuto que salga del Parlamento catalán”. El seu partit, en tot cas, va deixar clar a tothom que “de eso ni hablar” així que el candidat va accedir a la presidència. Pel mateix motiu, perquè el socialisme espanyol sempre ha volgut ser exquisidament democràtic amb tot menys amb “el problema vasco” abans i amb “el secesionismo catalán” ara, la proposta confederal del president Maragall estava sentenciada al fracàs des d’origen. Més encara: va ser l’excusa perfecta per atiar i convertir en hàbit l’oposició radical a totes les pretensions catalanes. Un partit d’estat com el PP es va rebaixar a recollir firmes contra una llei (la de l’Estatut del President Maragall) que ja havia passat els filtres indignants del Congreso i el Senado i, de bona gana o amb una pinça al nas, havia estat referendada pel poble de Catalunya. Aquella va ser la primera vegada en què el Tribunal Constitucional espanyol va dictaminar que el sufragi del poble Catalunya no tenia cap sobirania: les institucions de l’estat, legislatives, executives i judicials, ens imposarien la seva voluntat transgredint, en cas necessari, les seves pròpies lleis. Aquella va ser una lliçó de menyspreu d’abast nacional, i són moltes les veus de juristes de prestigi que afirmen que aquell dictamen va representar un cop d’estat político-judicial contra la Constitució i el trencament del consens de la transició, el qual d’altra banda ja va néixer a còpia de cessions i coaccions. Per això nosaltres (o, perdó, almenys jo) vam aprendre d’una tacada a menysprear al Tribunal Constitucional, al Congreso, al Senado i als partits del nacionalisme espanyol.
Podríem seguir i seguir, però bé hem de parlar del present, de com l’odi i el menyspreu s’han traslladat amb els anys al cor de la majoria de ciutadanes i ciutadans als dos costats de la frontera. Ens han ensenyat, ens estan obligant a viure amb l’odi i a considerar-lo un component més de l’ideari polític. I és evident, cada dia més, que ara pretenen que aquest sentiment innoble ens porti a la violència veritable, no la que ells extreuen amb mentides de manifestacions i protestes radicalment pacifistes. Si ens infectem, si cedim a l’odi i a la violència, més enllà i tot de la repressió, haurem perdut l’enteresa de la consciència i la confraternitat inherent en els humans.
És evident que no podem estimar els enemics (enemics polítics de la nostra llibertat) ni parar l’altra galta: pobra Catalunya, si ho féssim! Però, per vèncer, no podem pervertir ni el seny ni els sentiments. I no diré que tornarem a sofrir, tornarem a lluitar i tornarem a vèncer, sinó que ara sofrim, que lluitarem sempre més i que al final vencerem. D’una puta vegada i per sempre, després de segles i segles d’opressió, menyspreu i odi.