Fa unes setmanes va fer 50 anys de l’arribada d’un parell d’homes a la Lluna, i em va sorprendre molt que tots els mitjans (o quasi) ho consideressin una heroïcitat personal, i una fita incomparable de la humanitat. En tot cas, només ho seria com a símbol de l’estupidesa d’una humanitat amb cor de pedra i esperit de cartó, que adora les fanfarronades imperials i patriarcals, per no dir masclistes.
Deu ser inevitable (i confesso que a mi m’embruixa) l’estudi de planetes propers i galàxies remotes, perquè el misteri del cosmos deu ser un dels que més ens han atret des que mirem el firmament. Però el mite de l’odissea astral, tan apassionant en el pla artístic, és una bogeria en el científic, pels diners que costa, pel poc rèdit que dona, i per les falses promeses que implica. La humanitat no necessita marxar a un altre hàbitat (i tampoc no pot, no fotem): el que ha de fer és concentrar-se en com curar el seu, el paradís de la Terra, en comptes d’afanyar-se a destruir-la. ¿Què en traiem d’especular amb les condicions d’habitabilitat d’un planeta a 4 anys llum, si en tenim un meravellós sota els peus, sobre el cap, i el destruïm com imbècils?
I el pitjor és que, de moment, els grans manaires que haurien d’aplicar-se a buscar solucions, ens encolomen la responsabilitat a nosaltres: recicleu, vigileu amb el plàstic, compreu cotxes elèctrics... Em sembla bé, per descomptat, però, què fan mentrestant les grans corporacions i els governs d’arreu del món? Fan veure que això de l’emergència ecològica encara és un problema al qual s’hauran d’enfrontar d’aquí a vint o trenta anys. Els més sensibles munten parcs eòlics i de plaques solars; la majoria el contrari: especulen amb el desastre com si fos una font de riquesa (una més). Deuen suposar que la devastació la patirà, com sempre, la gran massa pobra de la humanitat, i que ells, els grans manaires, encara hi sortiran guanyant. No cal dir que de moment és així: si una ciutat s’enfonsa, sol començar pels barris pobres; si la sequera es cruspeix un país, són les persones anònimes les que foten de gana i de set.
Fa uns dies, l’OMS ens instava a reduir el consum de carn per la despesa energètica que representa (quins pebrots!). ¿Quantes vedelles es poden criar amb la despesa d’un míssil d’última generació, d’un portaavions equipat fins a la bandera, d’un submarí nuclear amb totes les ogives a punt?
No soc un expert, és cert, però em sembla obvi que les mesures que s’haurien d’adoptar demà mateix són dràstiques i d’abast mundial. La primera, per exemple, acordar (i si cal forçar) una moratòria de tots els països en la construcció d’aquests enginys “meravellosos”. Així com de les expedicions siderals que no siguin imprescindibles. I fins i tot demanar (o exigir) a la gent que abandoni “temporalment” el turisme d’escapada en avió només perquè ara és “econòmic”. El preu d’anar a veure els icebergs o les balenes, són els icebergs i les balenes.
I l’últim exemple: el Girona Futbol Club va jugar un amistós contra el Derby County el 25 de juliol, i un altre contra el Leeds el 27. La distància entre els dos estadis supera per poc els 100 km., però algú va decidir que era preferible tornar a Girona, passar el dia 26 a casa i volar altre cop el 27. També caldria organitzar diferent les competicions d’esport internacionals, per reduir el malbaratament energètic que sumen al cap de l’any.
La Terra ja no es pot permetre aquests luxes.
Postdata: sense cap ànim de responsabilitzar les víctimes sinó al contrari, si jo fos dona, per xic que fos el risc, em compraria una sirena eixordadora i una pistola elèctrica de repetició.