La vida i la felicitat de cada persona, depèn, en gran mesura, de l’encert que demostra a l’hora d’establir la prioritat de cada moment. Hi ha qui la situa en els diners i acaba moralment arruïnat; hi ha qui la situa en el sexe i, anant bé, acaba al psiquiatre. En el pla individual, a vegades són de mal compaginar, perquè cal equilibrar-les amb la resta de circumstàncies amb què fem malabars, bo i oscil•lant sobre la corda, sempre fluixa i prima, de l’existència. Ara volia parlar, però, de les prioritats col•lectives; de les que afecten a tot un país, un continent, o a tot el planeta.
1: A Espanya, començant per la banya, després de les eleccions del 20-11-2015, la pprioritat general era expulsar el PP del govern, per perseguir la corrupció fins a les arrels, i evitar la gangrena de la resta d’institucions. I la demostració són els recents nomenaments del Fiscal General i el d’Anticorrupció: com que a Catalunya, contrariant les lleis que havien de defensar, han fet i contrafet i “no ha passat res”, ara pretenen imposar el seu pacte mafiós a la resta de l’estat, i, com diu Shakespeare no sé on, “apagar un foc cobrint-lo de llenya”.
Però la prioritat del PSOE era evitar que Podemos el superés; la de Ciudadanos que Podemos entrés al govern, apartant el PP; i la de Pablo Iglesias abassegar immediatament tot el poder possible. El resultat ja el coneixem: Mariano Rajoy, president; Català, ministre de Justícia; Zoido de Interior i Cospedal de Defensa (amb un increment de pressupost escandalós); i... Déu ens agafi confessats ni que siguem ateus.
2: Uns mesos abans, als EUA, la prioritat era evitar que un paranoic megalòman arribés a la Presidència. Però Hillary Clinton va imposar la seva candidatura, a pesar de la poca empatia amb la classe mitjana i els estats interiors. I els Republicans van anar fent la puta i marraneta, en comptes d’apartar el senglar monstruós del partit de bones a primeres. En aquest cas, el perjudici social i comercial serà global, i l’únic que ens falta saber és de quin calibre. Haurem de resar, ateus i tot, perquè no arribi a ser nuclear.
3: A Catalunya, la Prioritat al meu entendre és el Referèndum per la Independència. I remarco que la prioritat és el Referèndum, perquè és un dret legítim que, en cas afirmatiu, legitimaria comdéumana la Declaració de Segregació. Però Artur Mas tenia i té la brúixola fixada en la Història en majúscula i en no caure del candelero (ara diu que es vol tornar a presentar contra amics i adversaris, amb els peus ferms al timó encarat cap al passat); i la CUP (algunes extremitats del pop) consideren que la República de Catalunya no té sentit si no és “socialista, feminista i llibertària”. Allò de “Catalunya serà d’esquerres o no serà”, però elevat al quadrat. Per descomptat que cal eixarcolar l’oligarquia catalana de les Cent Famílies, però la Prioritat, ara com ara, és una altra. També fóra interessant conèixer la prioritat política d’Ada Colau, i ho personalitzo així, perquè podria ser que ella, gairebé tota sola, tingués als dits el gra de blat que desequilibra la balança. Els qui ho han entès ja fa anys (em sembla) són Òmnium, l’ANC i, si no m’enganyen molt, la Forcadell, el Puigdemont i la gent d’ERC (però no goso fer propaganda de cap, pobres polítics, que després surten mosques de pertot).
D’altra banda, i això potser no s’ha valorat degudament, la PPrioritat del Regne d’Espanya, amb el PSOE i Ciudadanos i tots els tribunals afins a les falanges, és lluitar contra el Referèndum: els consta que, ni que el guanyessin, seria un pas irreversible.
4: I en el pla mundial, la Prioritat, que no té res d’utopia, és legislar de manera que les multinacionals no s’enriqueixin ni amb comerç de la guerra ni amb l’especulació amb la fam; imposant tirans, a vegades genocides, per devastar les riqueses de la terra i dessagnar els seus habitants.
Benaurats, dic, els éssers humans de bona voluntat. Llàstima que no encara no siguin els hereus de la terra.
1: A Espanya, començant per la banya, després de les eleccions del 20-11-2015, la pprioritat general era expulsar el PP del govern, per perseguir la corrupció fins a les arrels, i evitar la gangrena de la resta d’institucions. I la demostració són els recents nomenaments del Fiscal General i el d’Anticorrupció: com que a Catalunya, contrariant les lleis que havien de defensar, han fet i contrafet i “no ha passat res”, ara pretenen imposar el seu pacte mafiós a la resta de l’estat, i, com diu Shakespeare no sé on, “apagar un foc cobrint-lo de llenya”.
Però la prioritat del PSOE era evitar que Podemos el superés; la de Ciudadanos que Podemos entrés al govern, apartant el PP; i la de Pablo Iglesias abassegar immediatament tot el poder possible. El resultat ja el coneixem: Mariano Rajoy, president; Català, ministre de Justícia; Zoido de Interior i Cospedal de Defensa (amb un increment de pressupost escandalós); i... Déu ens agafi confessats ni que siguem ateus.
2: Uns mesos abans, als EUA, la prioritat era evitar que un paranoic megalòman arribés a la Presidència. Però Hillary Clinton va imposar la seva candidatura, a pesar de la poca empatia amb la classe mitjana i els estats interiors. I els Republicans van anar fent la puta i marraneta, en comptes d’apartar el senglar monstruós del partit de bones a primeres. En aquest cas, el perjudici social i comercial serà global, i l’únic que ens falta saber és de quin calibre. Haurem de resar, ateus i tot, perquè no arribi a ser nuclear.
3: A Catalunya, la Prioritat al meu entendre és el Referèndum per la Independència. I remarco que la prioritat és el Referèndum, perquè és un dret legítim que, en cas afirmatiu, legitimaria comdéumana la Declaració de Segregació. Però Artur Mas tenia i té la brúixola fixada en la Història en majúscula i en no caure del candelero (ara diu que es vol tornar a presentar contra amics i adversaris, amb els peus ferms al timó encarat cap al passat); i la CUP (algunes extremitats del pop) consideren que la República de Catalunya no té sentit si no és “socialista, feminista i llibertària”. Allò de “Catalunya serà d’esquerres o no serà”, però elevat al quadrat. Per descomptat que cal eixarcolar l’oligarquia catalana de les Cent Famílies, però la Prioritat, ara com ara, és una altra. També fóra interessant conèixer la prioritat política d’Ada Colau, i ho personalitzo així, perquè podria ser que ella, gairebé tota sola, tingués als dits el gra de blat que desequilibra la balança. Els qui ho han entès ja fa anys (em sembla) són Òmnium, l’ANC i, si no m’enganyen molt, la Forcadell, el Puigdemont i la gent d’ERC (però no goso fer propaganda de cap, pobres polítics, que després surten mosques de pertot).
D’altra banda, i això potser no s’ha valorat degudament, la PPrioritat del Regne d’Espanya, amb el PSOE i Ciudadanos i tots els tribunals afins a les falanges, és lluitar contra el Referèndum: els consta que, ni que el guanyessin, seria un pas irreversible.
4: I en el pla mundial, la Prioritat, que no té res d’utopia, és legislar de manera que les multinacionals no s’enriqueixin ni amb comerç de la guerra ni amb l’especulació amb la fam; imposant tirans, a vegades genocides, per devastar les riqueses de la terra i dessagnar els seus habitants.
Benaurats, dic, els éssers humans de bona voluntat. Llàstima que no encara no siguin els hereus de la terra.