Hi ha silencis que clamen, no pas al desert, sinó a tothom qui té dos dits de front i una mica de llum a les orelles. Ja es veia a venir que el PDCat no naixia del tot llepat, que li quedarien restes a la genètica maculada de l’úter de CDC, i que, abans o després, s’establiria un conflicte entre els “nous i nets” i els “antics i presumptes”, perquè les prioritats dels uns i dels altres són simplement antagòniques.
El primer error, al meu parer, va ser mantenir Artur Mas com a president, perquè mina l’autoritat del president Pugidemont per una banda, i trava la gestió dels nous dirigents del partit per l’altra. Per al PDCat, l’ombra poderosa de l’expresident de la Generalitat Artur Mas resulta rotundament contraproduent, ja que resulta inevitable relacionar-lo amb l’etapa pèssima de Jordi Pujol i la seva prole, i amb molts altres dirigents i escàndols de l’època, com ara els Casinos o el Palau de la Música. Com va dir Plutarc referint-se a Calpúrnia, l’esposa de Cèsar no sols ha de ser decent sinó que ho ha de semblar. Per desgràcia (o per pura casuística), l’expresident Mas no fa honor a la segona part segur (a la primera qui sap). I aquest silenci eixordador sobre el cas de Germà Gordó no ens augura res de bo.
El segon error, això és subjectiu, va ser l’elecció del nom, que sempre em fa pensar en PECAT. Cosa que, insconscientment, em trasllada a l’enigma respecte de la consciència catòlica del pare i la mare de la pàtria ara despatriats: ¿no eren conscients que el que feien, a més d’un delicte penal, era un pecat espantós contra el seu Déu i els seus conciutadans? O els bastava confessar-se un cop per setmana? “Pare, ahir vaig portar a Andorra cinc milions guanyats a còpia de comissions”.
Acabo amb una profecia, fàcil per improbable: si Artur Mas renunciés definitivament a dirigir el partit que ha fundat, i algú convencés Carles Puigdemont de presentar-se com a candidat a les properes eleccions, el PDCat obtindria l’absolució de bona part de l’electorat i remuntaria quisaplo.
El primer error, al meu parer, va ser mantenir Artur Mas com a president, perquè mina l’autoritat del president Pugidemont per una banda, i trava la gestió dels nous dirigents del partit per l’altra. Per al PDCat, l’ombra poderosa de l’expresident de la Generalitat Artur Mas resulta rotundament contraproduent, ja que resulta inevitable relacionar-lo amb l’etapa pèssima de Jordi Pujol i la seva prole, i amb molts altres dirigents i escàndols de l’època, com ara els Casinos o el Palau de la Música. Com va dir Plutarc referint-se a Calpúrnia, l’esposa de Cèsar no sols ha de ser decent sinó que ho ha de semblar. Per desgràcia (o per pura casuística), l’expresident Mas no fa honor a la segona part segur (a la primera qui sap). I aquest silenci eixordador sobre el cas de Germà Gordó no ens augura res de bo.
El segon error, això és subjectiu, va ser l’elecció del nom, que sempre em fa pensar en PECAT. Cosa que, insconscientment, em trasllada a l’enigma respecte de la consciència catòlica del pare i la mare de la pàtria ara despatriats: ¿no eren conscients que el que feien, a més d’un delicte penal, era un pecat espantós contra el seu Déu i els seus conciutadans? O els bastava confessar-se un cop per setmana? “Pare, ahir vaig portar a Andorra cinc milions guanyats a còpia de comissions”.
Acabo amb una profecia, fàcil per improbable: si Artur Mas renunciés definitivament a dirigir el partit que ha fundat, i algú convencés Carles Puigdemont de presentar-se com a candidat a les properes eleccions, el PDCat obtindria l’absolució de bona part de l’electorat i remuntaria quisaplo.