Fa un parell de dies, quan sortia de casa al matí, vaig tenir la impressió, viva com l’alè, que Catalunya ja era una república independent. La segona passa em va omplir d’una emoció que ratllava el vertigen, com si m’hagués tocat el Nobel a la loteria o em trobés el pare Cussà ressuscitat. Em vaig parar un moment davant de la llibreria, on fan uns tallats boníssims i es pot ullar els diaris gratis, i vaig recordar que aquella percepció sublim provenia d’un somni. Que ningú entengui que presento la RIC (República Independent de Catalunya) com un somni: al contrari, em sembla una realitat molt a l’abast. Però a la punta dels dits potser no encara.
A Maidan les protestes van durar mesos, a pesar dels greus enfrontaments amb baixes mortals i molts ferits contra les forces antidisturbis, i per no anar tant lluny el 15M, que un servidor va compartir amb reserves amb la resta d’inconformistes de l’estat espanyol, també va haver de resistir 45 dies a Barcelona i 28 a Madrid, abans de concretar-se (per així dir-ho) en Podemos i els Comuns.
Ja veurem com bufen els llamps i com esclaten els vents, però podria ser que tots plegats, Podemos i els Comuns també, haguéssim d’ocupar més aviat que tard la plaça més significativa de les ciutats més significatives del país, i criar-hi arrels fins que l’Estat espanyol i la Unió Europea ens reconeguin el dret a un Referèndum acordat i amb totes les garanties. Si la plantada s’allarga un mes o tres o quinze, no és la pregunta: la pregunta és si hi ha cap més via o no, i si estem disposats a la resistència passiva fins a superar la seva agressió activa.
Crec que, per una vegada si més no, els nostres electes han demostrat que, dones o homes, els foten de dos rovells i estan disposats a jugar-se, no sols el patrimoni, sinó la llibertat, la família i el futur. El govern de Rajoy els ha atacat amb una guerra jurídica, perversa i unilateral, com si pretengués aprofitar que el Llobregat passa pel Prat per escombrar els drets de Catalunya (un cop més), i la submissió dels Mossos als seus dictats se m’acut, disculpeu-me la metàfora, com una violació en què a sobre et fessin pagar la vaselina.
Aquesta setmana de concentracions enfront de les detencions i els escorcolls, els Mossos han actuat de vaselina amb molta eficàcia entre les forces del govern de Madrid i les ciutadanes i ciutadans de Catalunya. Potser el que pretenen és precisament que es produeixin enfrontaments entre les forces d’ordre i els manifestants, per invocar la maleïda sedició neofranquista. D’altra banda, segur que no tots els Mossos estarien disposats a obeir, com qui sent ploure, les ordres sectàries i potser il•legals dels manaires del Ministerio del Interior. Amb tot i amb això, no em sembla que les persones que porten l’uniforme de la Guardia Civil i la Policía Nacional siguin els adversaris en cap sentit: jo els acolliria a casa a sopar per explicar-los de què va aquest somni nostre, que tenim tan a prop però encara no tant.
Avui, mentre esmorzava, he sortir al terrat i m’ha tornat aquella impressió abassegadora: Catalunya ja era una República independent! I llavors he mirat la muntanya de Queralt i m’he posat a plorar com el que encara sóc: un nen. Us imagineu el primer Cap d’Any de la Catalunya independent? El primer Sant Jordi o la primera Patum? Més d’un/a podria morir d’èxtasi!
Potser seríem tan pobres com ara, potser patiríem governants corruptes o poc preocupats per la gent, però el simple fet que fos el nostre país, sense tuteles ni ingerències ni amenaces del govern espanyol, segur que ens aportaria una bona dosi de felicitat. Amb l’afegitó que llavors els/les representants de Catalunya podrien actuar amb eficàcia i haurien assumir totes la responsabilitat de les seves polítiques.
I per acabar, ¿us imagineu que el que va passar diumenge a Saragossa, es donés aquí i les hordes independentistes segrestessin i ataquessin amb violència un acte polític del PSC, el PP o Ciutadans? Quants en van detenir dels feixistes sediciosos de Saragossa?
Estirem ben fort fins que faci falta: segur que tomba, perquè de corcada n’està de cap a peus i fins al cor.