Deu fer cosa de deu anys, quan la CUP de Berga es plantejava presentar-se a les municipals del 2008, vaig assistir a un parell de reunions (o potser assemblees) d’aquelles llargues i embardissades, tot i la força i la decència dels plantejaments. Vaig seguir l’evolució a través d’amics i coneguts, i em va alegrar que al final aconseguissin una llista sòlida i dos regidors, al capdavall esplèndids.
El creixement tenaç, pacient, estil formiga, que es van guanyar en l’àmbit municipal, a Berga i a l’estranger, va cristal·litzar en l’èxit a les eleccions parlamentàries del 2012. Oimés perquè els tres escons que van aconseguir, van demostrar una qualitat de discurs i una coherència d’acció que va enamorar fins i tot els adversaris polítics. Alguns, almenys.
La prova del nou és que tres anys després ja són deu, ni que potser els hi hagi ajudat l’obcecació de l’expresident Mas a forçar la (mal anomenada) Llista Única, que de fet era la Seva llista. Segur que molta gent que pensava votar ERC va dir: “Vade retro, si hi va el Mas!”, i va votar les CUP. I fins es va alegrar que la màgia de les xifres els donés el mànec de la paella, o almenys de la investidura, perquè així uns i altres quedarien obligats a executar el mandat de la majoria: avançar cap a la independència.
Els laberints i punyalades, les pressions i tensions de la negociació posterior, que desconec i prefereixo no imaginar, van deixar cicatrius als dos bàndols, i de poc no deixen passar de llarg la que sempre pinten calba. És veritat, com va dir Raül Romeva, que si no ho acabem ara nosaltres, en vindran uns altres després, però aquesta mena d’ocasions històriques val més aprofitar-les al vol. La resolució, a contrarellotge, i el govern que n’ha sortit són arguments de pes per recuperar l’esperança. Però és evident que, demà igual que fa quinze dies, sense el pes social i polític de les CUP, el Procés cap a la independència anirà coix.
Deu ser una utopia, per desgràcia, però fóra formidable que les CUP assumissin de cor un CUPpromís dins el govern mateix, i s’arromanguessin per gestionar la nostra realitat de cada dia com fan als ajuntaments des de fa temps. Amb els peus a terra, el cervell esmolat i les mans solucionant problemes.
Tots hauríem d’entendre, i les CUP també, que la independència és la prioritat absoluta. En primer lloc perquè és l’únic sistema per aconseguir un país més just, decent, solidari i pròsper, i en segon perquè, si hem d’aconseguir que aquesta nació antiga i menystinguda floreixi com un estel, hi haurem de ser tots per força. Els que ara ja estem convençuts i un cinc per cent que ens falta.
A treballar, sisplau, a treballar, que les espigues no se seguen soles.
El creixement tenaç, pacient, estil formiga, que es van guanyar en l’àmbit municipal, a Berga i a l’estranger, va cristal·litzar en l’èxit a les eleccions parlamentàries del 2012. Oimés perquè els tres escons que van aconseguir, van demostrar una qualitat de discurs i una coherència d’acció que va enamorar fins i tot els adversaris polítics. Alguns, almenys.
La prova del nou és que tres anys després ja són deu, ni que potser els hi hagi ajudat l’obcecació de l’expresident Mas a forçar la (mal anomenada) Llista Única, que de fet era la Seva llista. Segur que molta gent que pensava votar ERC va dir: “Vade retro, si hi va el Mas!”, i va votar les CUP. I fins es va alegrar que la màgia de les xifres els donés el mànec de la paella, o almenys de la investidura, perquè així uns i altres quedarien obligats a executar el mandat de la majoria: avançar cap a la independència.
Els laberints i punyalades, les pressions i tensions de la negociació posterior, que desconec i prefereixo no imaginar, van deixar cicatrius als dos bàndols, i de poc no deixen passar de llarg la que sempre pinten calba. És veritat, com va dir Raül Romeva, que si no ho acabem ara nosaltres, en vindran uns altres després, però aquesta mena d’ocasions històriques val més aprofitar-les al vol. La resolució, a contrarellotge, i el govern que n’ha sortit són arguments de pes per recuperar l’esperança. Però és evident que, demà igual que fa quinze dies, sense el pes social i polític de les CUP, el Procés cap a la independència anirà coix.
Deu ser una utopia, per desgràcia, però fóra formidable que les CUP assumissin de cor un CUPpromís dins el govern mateix, i s’arromanguessin per gestionar la nostra realitat de cada dia com fan als ajuntaments des de fa temps. Amb els peus a terra, el cervell esmolat i les mans solucionant problemes.
Tots hauríem d’entendre, i les CUP també, que la independència és la prioritat absoluta. En primer lloc perquè és l’únic sistema per aconseguir un país més just, decent, solidari i pròsper, i en segon perquè, si hem d’aconseguir que aquesta nació antiga i menystinguda floreixi com un estel, hi haurem de ser tots per força. Els que ara ja estem convençuts i un cinc per cent que ens falta.
A treballar, sisplau, a treballar, que les espigues no se seguen soles.