Pel que fa a la controvèrsia sobre la línia de P3 que ensenyament pretén suprimir de l’escola pública, una amiga que hi entén molt més que jo em diu que el millor fóra no tancar-ne cap i repartir els alumnes en dues classes amb menys alumnes. Si això no és possible i només en pot quedar una, des del meu punt de vista ha de sempre la pública.
He de confessar d’entrada que, en tots els anys d’estudis, només en vaig cursar un i mig a l’escola pública. El franquisme encara s’imposava “por ordeno y mando” i, a Berga, l’acadèmia Farguell devia ser on es repartien menys hòsties maleïdes, i l’única on, alguns professors, impartien les classes en català. En general, i a pesar d’un tal mossèn Panicot, en guardo un bon record. El batxillerat em va tocar a les Dominiques i va ser un desastre d’aquells en què tothom hi surt perdent. Els alumnes vam perdre la innocència a còpia d’enganys i manipulacions incomprensibles, i almenys una dotzena ens en vam autoexpulsar a la meitat de sisè batxillerat, convertits en anticlericals ferotges i proclius a l’ateisme. El contrast amb l’institut va ser brutal: vam tenir la sort de trobar-hi un ram de professors/res esplèndids, humans, disposats a ensenyar-nos a pensar com adults i a acceptar les nostres opinions i crítiques com si ja ho fóssim. El millor, sens dubte, era la llibertat de pensament i l’eradicació dels tabús, dos dels principals arguments a favor de l’escola pública. Però també la franquesa, la confiança retrobada i la solidaritat.
I permeteu-me acabar amb una nota, si no històrica, metafòrica. Alexandre Magne va tenir per preceptor el filòsof Aristòtil, i es veu que era un bon alumne que llegia Heròdot i Xenofont i va estudiar poesia, geografia, botànica y medicina, però aquestes ensenyances de privilegi no li van servir ni per viure en pau ni per arribar a vell. I Neró va tenir per mestre i conseller el savi Sèneca, al qual al final va condemnar al suïcidi. Sòcrates, en canvi, impartia les ensenyances a la plaça, per a tothom qui el volgués escoltar. I quan els enemics polítics, corruptes com alguns dels actuals, el van jutjar i condemnar a mort, com a commutació de pena va demanar que li paguessin un sou per cuidar-se “de la tasca més important d’Atenes: l’educació dels joves”. Si li haguessin fet cas i l’haguessin posat en nòmina, probablement hauria estat el primer cas d’escola pública de la història.
Un tresor indispensable per garantir l’accés a l’escala social i la renovació dels segments dirigents, sempre propensos a l’endogàmia i a l’oligarquia com podem comprovar arreu.
He de confessar d’entrada que, en tots els anys d’estudis, només en vaig cursar un i mig a l’escola pública. El franquisme encara s’imposava “por ordeno y mando” i, a Berga, l’acadèmia Farguell devia ser on es repartien menys hòsties maleïdes, i l’única on, alguns professors, impartien les classes en català. En general, i a pesar d’un tal mossèn Panicot, en guardo un bon record. El batxillerat em va tocar a les Dominiques i va ser un desastre d’aquells en què tothom hi surt perdent. Els alumnes vam perdre la innocència a còpia d’enganys i manipulacions incomprensibles, i almenys una dotzena ens en vam autoexpulsar a la meitat de sisè batxillerat, convertits en anticlericals ferotges i proclius a l’ateisme. El contrast amb l’institut va ser brutal: vam tenir la sort de trobar-hi un ram de professors/res esplèndids, humans, disposats a ensenyar-nos a pensar com adults i a acceptar les nostres opinions i crítiques com si ja ho fóssim. El millor, sens dubte, era la llibertat de pensament i l’eradicació dels tabús, dos dels principals arguments a favor de l’escola pública. Però també la franquesa, la confiança retrobada i la solidaritat.
I permeteu-me acabar amb una nota, si no històrica, metafòrica. Alexandre Magne va tenir per preceptor el filòsof Aristòtil, i es veu que era un bon alumne que llegia Heròdot i Xenofont i va estudiar poesia, geografia, botànica y medicina, però aquestes ensenyances de privilegi no li van servir ni per viure en pau ni per arribar a vell. I Neró va tenir per mestre i conseller el savi Sèneca, al qual al final va condemnar al suïcidi. Sòcrates, en canvi, impartia les ensenyances a la plaça, per a tothom qui el volgués escoltar. I quan els enemics polítics, corruptes com alguns dels actuals, el van jutjar i condemnar a mort, com a commutació de pena va demanar que li paguessin un sou per cuidar-se “de la tasca més important d’Atenes: l’educació dels joves”. Si li haguessin fet cas i l’haguessin posat en nòmina, probablement hauria estat el primer cas d’escola pública de la història.
Un tresor indispensable per garantir l’accés a l’escala social i la renovació dels segments dirigents, sempre propensos a l’endogàmia i a l’oligarquia com podem comprovar arreu.