Quan a finals d’octubre, el Joan Serra va venir en nom dels geganters a “demanar-me ajuda” per fer parlar els Gegants, em vaig quedar de cartró pedra. Ho remarco perquè la clau de volta de l’invent no era escriure un text per enaltir el doble aniversari, sinó precisament evocar l’ànima dels Quatre Éssers fabulosos perquè ho fessin en primera persona: genial!
Em vaig transvestir, doncs, de mèdium patumaire i al cap d’un parell de dies ja teníem un tronc prometedor, que vam esculpir amb calma gràcies a un seguit d’observacions dels mateixos geganters. La majoria, i val la pena remarcar-ho, per mencionar ni que fos breument la resta de protagonistes del nostre miracle laic reconsagrat. I això és cabdal, atès que de gegants a Catalunya n’hi ha prop de quatre mil, però de la Patum, ara pla, només Quatre!
Per trobar les Veus, d’altra banda, el mèdium comptava amb una música deliciosa del Boss (poca broma) i la versió per a banda del Sergi Cuenca, tan genuïnament patumaire que, si no ens ho haguessin explicat, ningú hauria endevinat la font. Em sembla de justícia felicitar també l’Albert Dorna per l’esforç d’aconseguir la cessió del tema, ni que fos puntual, pel ressò que ha donat a la cerimònia tota. Per això l’Escena es descabdella amb versos de dotze síl·labes marcant compàs de vals i quadra perfectament per cantar-la, com jo d’entrada la imaginava. Va ser una alegria grossa, en tot cas, descartar aquesta opció perquè així (ai, egoisme) hi podríem implicar els amics d’Anònim Teatre, tan patumaires com les rajoles de la Plaça (per esbandir dubtes i deixar-ne constància, els noms propis d’Anònim són: Gegant Negre, Carles Canal; Geganta Jove, Núria Artero; Geganta Vella, Eva Sànchez; i Gegant Moro, Jaume Fígols).
Quan els conspiradors em van explicar que ho volien enregistrar per fer-ne un màping, em vaig espantar, potser perquè ben just si m’ho sabia imaginar. Avui l’experiència també ens demostra que va ser una altra idea esplèndida, crec que del Dani Massana, perquè el text sol hauria quedat desangelat, per més focus i efectes que centréssim sobre les Figures.
Mentrestant, van transcórrer els assajos amb Anònim (com que xalàvem com nens, vem treballar un text de dos minuts i mig durant sis hores!); una visita d’estranquis al niu de les Comparses per establir empatia; i la sessió d’enregistrament amb el Martí Ballús, que ens va facilitar molt la feina amb la competència del professional que és. I suma que sumaràs, que és així com s’omple el cabàs.
No vem veure el resultat, total i final, fins Diumenge a la Plaça, vull dir els Anònims, i me n’alegro perquè així l’emoció va ratllar el sublim. El màping del Pep Vendrell (gràcies, mestre) va potenciar el text i la interpretació de manera superlativa i corprenedora, i el conjunt... que cadascú el jutgi com cregui que jo ja l’he elogiat massa.
És veritat: aquest article escampa sabó a dojo i és parcial com una mare contemplant el seu fill acabat de néixer (vull dir “nostre”, per descomptat). Però és normal, perquè he tingut la sort de formar part d’aquest equip extraordinari i ha estat una de les experiències més xules de la meva vida. Gairebé resulta inevitable veure-hi un símil de la Patum en majúscula, on es confabulen un pilot d’ingredients d’orígens i registres molt diversos per conjurar l’alquímia que els transforma en màgics.
Què més? Doncs que moltes gràcies rotundament sinceres a tothom. I a esperar el moment de celebrar alguna altra efemèride, si s’escau la sort.
Em vaig transvestir, doncs, de mèdium patumaire i al cap d’un parell de dies ja teníem un tronc prometedor, que vam esculpir amb calma gràcies a un seguit d’observacions dels mateixos geganters. La majoria, i val la pena remarcar-ho, per mencionar ni que fos breument la resta de protagonistes del nostre miracle laic reconsagrat. I això és cabdal, atès que de gegants a Catalunya n’hi ha prop de quatre mil, però de la Patum, ara pla, només Quatre!
Per trobar les Veus, d’altra banda, el mèdium comptava amb una música deliciosa del Boss (poca broma) i la versió per a banda del Sergi Cuenca, tan genuïnament patumaire que, si no ens ho haguessin explicat, ningú hauria endevinat la font. Em sembla de justícia felicitar també l’Albert Dorna per l’esforç d’aconseguir la cessió del tema, ni que fos puntual, pel ressò que ha donat a la cerimònia tota. Per això l’Escena es descabdella amb versos de dotze síl·labes marcant compàs de vals i quadra perfectament per cantar-la, com jo d’entrada la imaginava. Va ser una alegria grossa, en tot cas, descartar aquesta opció perquè així (ai, egoisme) hi podríem implicar els amics d’Anònim Teatre, tan patumaires com les rajoles de la Plaça (per esbandir dubtes i deixar-ne constància, els noms propis d’Anònim són: Gegant Negre, Carles Canal; Geganta Jove, Núria Artero; Geganta Vella, Eva Sànchez; i Gegant Moro, Jaume Fígols).
Quan els conspiradors em van explicar que ho volien enregistrar per fer-ne un màping, em vaig espantar, potser perquè ben just si m’ho sabia imaginar. Avui l’experiència també ens demostra que va ser una altra idea esplèndida, crec que del Dani Massana, perquè el text sol hauria quedat desangelat, per més focus i efectes que centréssim sobre les Figures.
Mentrestant, van transcórrer els assajos amb Anònim (com que xalàvem com nens, vem treballar un text de dos minuts i mig durant sis hores!); una visita d’estranquis al niu de les Comparses per establir empatia; i la sessió d’enregistrament amb el Martí Ballús, que ens va facilitar molt la feina amb la competència del professional que és. I suma que sumaràs, que és així com s’omple el cabàs.
No vem veure el resultat, total i final, fins Diumenge a la Plaça, vull dir els Anònims, i me n’alegro perquè així l’emoció va ratllar el sublim. El màping del Pep Vendrell (gràcies, mestre) va potenciar el text i la interpretació de manera superlativa i corprenedora, i el conjunt... que cadascú el jutgi com cregui que jo ja l’he elogiat massa.
És veritat: aquest article escampa sabó a dojo i és parcial com una mare contemplant el seu fill acabat de néixer (vull dir “nostre”, per descomptat). Però és normal, perquè he tingut la sort de formar part d’aquest equip extraordinari i ha estat una de les experiències més xules de la meva vida. Gairebé resulta inevitable veure-hi un símil de la Patum en majúscula, on es confabulen un pilot d’ingredients d’orígens i registres molt diversos per conjurar l’alquímia que els transforma en màgics.
Què més? Doncs que moltes gràcies rotundament sinceres a tothom. I a esperar el moment de celebrar alguna altra efemèride, si s’escau la sort.