Sense fe no hi ha re.
En tots els aspectes de la vida, el personal, el de l’entorn i fins i tot el mundial, sense la gràcia de la fe, laica o no, només es pot viure des de la bombolla patètica dels cínics i els amargats. La gota més petita d’optimisme neix i es fa grossa a còpia de fe. En allò que fem, en la gent que estimem, en el futur de la humanitat. Jo, que tinc la sort de ser força optimista tres setmanes de cada quatre, encara tinc molta fe en el que faig, en el que busco, i en la gent que m’envolta i em revela com sóc, però en el futur de la humanitat, ailàs, l’he perdut (gairebé) del tot.
Tot i així, precisament perquè el paisatge polític és tan decebedor tant a escala internacional com estatal, volia trobar un motiu, un motor, per arrencar l’any amb una espurna d’optimisme. La guerra salvatge de Síria, la demència dels atemptats contra civils, i la tragèdia dels refugiats, però, no em deixaven gaire marge. Al final se m’ha ocorregut que l’alè d’humanitat més càlid, actualment, són els voluntaris que malden per salvar de l’ofegament i la indignitat els nàufrags de la vergonya. Davant la mesquinesa, quan no xenofòbia, dels estats teòricament democràtics i avançats.
A aquests apòstols laics que arrisquen vida i futur en pro de vides i futurs aliens, i als mateixos refugiats en primer lloc, vull dedicar un conte escrit ja fa un parell d’anys, que no deixa de ser una declaració de principis.
Mar de promeses
Es va despertar amb la salabror de la sorra als llavis i un enrampada de dolor que, des del turmell dret, el travessava fins a la templa esquerra. El costum de l’alerta i de la por li va desvetllar la vista i l’oïda abans de moure res més que les parpelles. Va empassar saliva per amortir un estossec, i la convulsió li va recordar que, a més del turmell rebregat, tenia un genoll encetat i un tall a la cella.
A les dues d’una nit sense lluna ni pietat, havien vist la platja molt més a prop del que era perquè es morien de ganes de veure-la. Després de trenta dies de travessa caòtica i d’una setmana a la deriva, ningú no sabia on eren els rems ni per a què servien, i els més intrèpids o desesperats van començar a deixar-se caure dins les onades, tan negres que semblaven quitrà. Nens, adolescents, dones i homes extenuats fins a l’agonia, que confiaven l’últim alè a la voluntat dels elements: si no podien arribar a destí, qualsevol mort els serviria igualment. Quan havien salpat de la costa líbia eren trenta-sis, però ahir a les dues, si no s’havia descomptat, només en quedaven vint. Ell, arraulit a popa, havia esperat a quedar-se sol com si també fos mort, per arrancar el banc central de la barcassa i posar-lo silenciosament sobre l’aigua abans d’estirar-se a sobre. Abans-d’ahir al vespre, poc abans de morir, el seu pare li havia dit que, si arribaven a “ensumar la costa”, ho fes exactament així.
Timonejava amb els braços i s’impulsava amb els peus, suaument per no caure de la planxa de fusta i no malgastar ni un àtom d’energia. No sabia quants nàufrags havien aconseguit la terra ferma (oh promesa folla!), però sí que, mentre ell s’allunyava a nord-oest seguint un corrent mans, la cala cap a on nedaven els altres s’havia omplert de llanxes d’emergència, furgons de la policia amb reflectors giratoris i ambulàncies a l’espera. Algú devia haver donat l’alerta, però ell no sabia si alegrar-se del rescat, que salvaria la pell d’uns quants, o maleir el destí de tots, que després de tantes, tantes desgràcies, acabarien dins un centre d’internament. I potser deportats al mateix infern on cadascú havia començat el seu malson particular.
No tenia gana però molta set. Hauria donat un dit per ser a casa, al pati de terra dura on jugava a futbol amb germans i veïns, mentre el pare tornejava estris domèstics d’argila que la mare després coïa al forn cremant bonyigues de vacum. Hauria donat el que fos per lliurar-se immediatament a les autoritats, que li donarien roba eixuta, un catre sota sostre i provisions fresques, i si ho demanava l’enviarien ben contents al lloc on voldria ser. Però no era pas això el que havia jurat a la mare, amb l’abraçada de comiat, ni el que havia promès al pare, amb una altra abraçada i un altre comiat.
En tots els aspectes de la vida, el personal, el de l’entorn i fins i tot el mundial, sense la gràcia de la fe, laica o no, només es pot viure des de la bombolla patètica dels cínics i els amargats. La gota més petita d’optimisme neix i es fa grossa a còpia de fe. En allò que fem, en la gent que estimem, en el futur de la humanitat. Jo, que tinc la sort de ser força optimista tres setmanes de cada quatre, encara tinc molta fe en el que faig, en el que busco, i en la gent que m’envolta i em revela com sóc, però en el futur de la humanitat, ailàs, l’he perdut (gairebé) del tot.
Tot i així, precisament perquè el paisatge polític és tan decebedor tant a escala internacional com estatal, volia trobar un motiu, un motor, per arrencar l’any amb una espurna d’optimisme. La guerra salvatge de Síria, la demència dels atemptats contra civils, i la tragèdia dels refugiats, però, no em deixaven gaire marge. Al final se m’ha ocorregut que l’alè d’humanitat més càlid, actualment, són els voluntaris que malden per salvar de l’ofegament i la indignitat els nàufrags de la vergonya. Davant la mesquinesa, quan no xenofòbia, dels estats teòricament democràtics i avançats.
A aquests apòstols laics que arrisquen vida i futur en pro de vides i futurs aliens, i als mateixos refugiats en primer lloc, vull dedicar un conte escrit ja fa un parell d’anys, que no deixa de ser una declaració de principis.
Mar de promeses
Es va despertar amb la salabror de la sorra als llavis i un enrampada de dolor que, des del turmell dret, el travessava fins a la templa esquerra. El costum de l’alerta i de la por li va desvetllar la vista i l’oïda abans de moure res més que les parpelles. Va empassar saliva per amortir un estossec, i la convulsió li va recordar que, a més del turmell rebregat, tenia un genoll encetat i un tall a la cella.
A les dues d’una nit sense lluna ni pietat, havien vist la platja molt més a prop del que era perquè es morien de ganes de veure-la. Després de trenta dies de travessa caòtica i d’una setmana a la deriva, ningú no sabia on eren els rems ni per a què servien, i els més intrèpids o desesperats van començar a deixar-se caure dins les onades, tan negres que semblaven quitrà. Nens, adolescents, dones i homes extenuats fins a l’agonia, que confiaven l’últim alè a la voluntat dels elements: si no podien arribar a destí, qualsevol mort els serviria igualment. Quan havien salpat de la costa líbia eren trenta-sis, però ahir a les dues, si no s’havia descomptat, només en quedaven vint. Ell, arraulit a popa, havia esperat a quedar-se sol com si també fos mort, per arrancar el banc central de la barcassa i posar-lo silenciosament sobre l’aigua abans d’estirar-se a sobre. Abans-d’ahir al vespre, poc abans de morir, el seu pare li havia dit que, si arribaven a “ensumar la costa”, ho fes exactament així.
Timonejava amb els braços i s’impulsava amb els peus, suaument per no caure de la planxa de fusta i no malgastar ni un àtom d’energia. No sabia quants nàufrags havien aconseguit la terra ferma (oh promesa folla!), però sí que, mentre ell s’allunyava a nord-oest seguint un corrent mans, la cala cap a on nedaven els altres s’havia omplert de llanxes d’emergència, furgons de la policia amb reflectors giratoris i ambulàncies a l’espera. Algú devia haver donat l’alerta, però ell no sabia si alegrar-se del rescat, que salvaria la pell d’uns quants, o maleir el destí de tots, que després de tantes, tantes desgràcies, acabarien dins un centre d’internament. I potser deportats al mateix infern on cadascú havia començat el seu malson particular.
No tenia gana però molta set. Hauria donat un dit per ser a casa, al pati de terra dura on jugava a futbol amb germans i veïns, mentre el pare tornejava estris domèstics d’argila que la mare després coïa al forn cremant bonyigues de vacum. Hauria donat el que fos per lliurar-se immediatament a les autoritats, que li donarien roba eixuta, un catre sota sostre i provisions fresques, i si ho demanava l’enviarien ben contents al lloc on voldria ser. Però no era pas això el que havia jurat a la mare, amb l’abraçada de comiat, ni el que havia promès al pare, amb una altra abraçada i un altre comiat.