Opinió

Qüestió de confiança

A casa, a l’estat encara nonat de Catalunya, la qüestió de confiança va amb majúscules i s’esbranca més que el Pi de Campllong

jordi cussa nacio
28 d'agost del 2016
Actualitzat a les 23:36h
A la vida, en el fons, hi ha moltes coses que depenen d’una qüestió de confiança. A Espanya tenen problemes per lligar la maonesa del govern perquè l’enfuncions Rajoy fa anys que, arrel de la metàstasi de corrupció, ha perdut la confiança de tots els altres partits. Si tingués una mica de vergonya o d’ètica democràtica, l’enfuncions Rajoy hauria cedit pas i forçat un canvi generacional al partit per recuperar la confiança perduda. Poques vegades un país necessita tant que el partit del govern se’n vagi a l’oposició a esperar que els tribunals acabin la neteja dels pous negres. Entre els quals el de l’enfuncions d’Interior, Jorge Fernández-Díaz, destaca com el més feixista i perillós (sobretot per a l’estat de dret que assegura protegir!).

I en referència a com aquest ppartit ha obtingut tant suport a les urnes a pesar dels escàndols criminals, el truc és fàcil: a còpia de llançar cagarrines contra tothom, ha aconseguit convèncer (si més no els seus) que tots els polítics són igual de bruts. I tant li fot si així trenca la confiança dels electors en el sistema, perquè la qüestió és sobreviure al preu que sigui. Si cal, sacrificant la pàtria que de boca adoren més enllà de seny i mesura.

A casa, a l’estat encara nonat de Catalunya, la qüestió de confiança va amb majúscules i s’esbranca més que el Pi de Campllong. El President i els grups polítics que el sostenen al Parlament, necessiten la confiança de la CUP per tirar endavant el procés, ara escarnit però per sempre més beneït. La CUP reclama la confiança del President, el Govern i el Parlament (la part indepe, és clar) per continuar inserint condicions al full de ruta (ara el RUI).

Pot ser una millora, i per tant també és una qüestió de confiança, però “imposar” condicions noves a mig camí també pot generar el contrari, és clar. Desconfiança, entre els qui sospiren/m per l’Estelada, també en supura quan des de la dreta es desqualifica l’esquerra radical (que ve de “rel”), i quan alguns membres d’aquesta esquerra pretenen que la independència no té sentit sense un règim socialista revolucionari. Si hem de fer un país, hi haurem de ser tots, fins i tot els que ara s’hi oposen, perquè aquest punt de partida és la realitat en si mateixa. I les unes i els altres hauran de confiar recíprocament en les altres i els uns per aglutinar totes les forces.

Però nosaltres a canvi no podem cedir a la impaciència. Hi ha persones, des de Muriel Casals i Jordi Carbonell fins a mossèn Armengou, des del company Titot fins al president Puigdemont, que han bregat tota la vida per transformar al somni en realitat. Fóra molt lleig que els que hem vist la llum de l’estelada més tard, ens rendíssim d’aquí a quatre dies per allò de que “el procés no avança” i “sense consens no anem enlloc”. Si acceptem que el tal Procés va començar el 2010 com a reacció al dictamen dictatorial del Tribunal Constitucional espanyol, només han passat set anys! Als països, els canvis s’esdevenen en una setmana, a vegades en un dia, però es treballen al llarg de dècades, a vegades segles. Un RUI precipitat, per exemple, ens podria explotar a la cara, si no arribéssim al cinquanta-u per cent del cens en vots afirmatius. Confio que encara hi hagi molta gent de l’òrbita de Comú-ICV- Podem i fins i tot del PSC susceptibles d’assumir la independència com un pas de gegant en la construcció social del país.

És clar que voldríem la Proclamació Sobirana demà. I per anar bé, abans d’ahir. Però un part tan complicat requereix una gestació meticulosa i, per tant, pacient.

Va, va, que ho tenim a tocar.

Jordi Cussà (Berga 1961-2021). Escriptor, traductor i actor.

El més llegit