L’Aida es va mirar la pregunta de l’examen amb una ganyota als llavis i una magarrufa a les celles. Amb setze anys, l’Aida entenia perfectament la metàfora so-ci-o-po-lí-ti-ca de la pregunta, però no s’havia preguntat mai seriosament cap on anava a Espanya perquè li era igual. El seu pare havia estat alcalde d’Unió durant vuit anys, i el seu germà en feia quatre que s’havia infiltrat al partit nonat de la Colau per trepar i agarrar tant com pogués. Ella anava a algunes reunions de la CUP, perquè el seu seminòvio de vint anys era un motivat “de collons”, però el que la seduïa de debò era l’estelada: volia ser una ciutadana de la república de Catalunya. I punt. Sense adjectius ni apriorismes, sense recances ni remordiments, sense excuses ni ajornaments. Espanya era el passat, un passat gris i amarg, perquè des que tenia ús de raó, ella només n’havia vist menyspreu, mentides i amenaces. I quan pensava Espanya, per descomptat, no es referia al país ni a les persones, per descomptat, si no al govern i a tots els poders insti-tu-ci-anals, els quals el govern i el clan dels multimilionaris havien prostituït i saquejat. L’Aida va temptar la inspiració i va escriure:
Un polipaís en plena metàstasi
Diu que n’era un país de països mitjanament afortunat. Tenia l’atur massa alt, però el deute i el dèficit eren assumibles i a la guardiola de la SS (entengui’s Seguretat Social) hi havia un coixí considerable. Llavors va esclatar una crisi financera mundial, i el pus que ja havien creat els dirigents proppassats va començar a endurir-se i escampar-se com una infecció fatal.
Diu que al cap de deu anys, aquell país de països acumulava un deute del 100% del PIB anual (o sigui, una milionada impagable); l’atur s’havia disparat enlaire com un fuet dels Plens; i el govern central, per posar-hi “la puntilla”, es dedicava a rescatar caixes d’estalvis podrides (podrides pels polítics que les dirigien), infraestructures de malson i autopistes sense cotxes. Amb els diners que prenia a l’ensenyament, la sanitat pública i els serveis socials, per donar la culpa del problema, de passada, a les anomenades “autonomies” (que, llegit amb perspicàcia, vol dir “auto no mías”, o sigui no pas autònomes sinó propietat de l’Estat amb majúscula).
Diu que en realitat va sorgir una caterva de governants, financers, empresaris i etcèteres de tota índole que, sovint amb la complicitat activa o passiva de policies, fiscals i jutges, es va aplicar, amb la passió que havia de dedicar al bon govern del país, a estendre una teranyina de corrupció econòmica fabulosa (increïble si no fos veritable, i qui sap quanta en queda a la claveguera).
Però diu que això no era suficient, i tot seguit, per avortar una iniciativa sufragista d’un país integrat en el “seu” per la força de les armes, també van pervertir el Ministeri de l’Interior, la Fiscalia de l’Estat i el Tribunal Constitucional (a més de qui sap què més).
Però diu que en general, al país de països, ningú es va alarmar en excés: potser ningú volia veure que els “salvapatrias” transvestits de “vendepatrias” (o era a l’inrevés?) havien enviat el país amb tots els “seus” països a la punyetera ruïna, per no dir “merda” (es diu així en llatí?).
Un polipaís en plena metàstasi
Diu que n’era un país de països mitjanament afortunat. Tenia l’atur massa alt, però el deute i el dèficit eren assumibles i a la guardiola de la SS (entengui’s Seguretat Social) hi havia un coixí considerable. Llavors va esclatar una crisi financera mundial, i el pus que ja havien creat els dirigents proppassats va començar a endurir-se i escampar-se com una infecció fatal.
Diu que al cap de deu anys, aquell país de països acumulava un deute del 100% del PIB anual (o sigui, una milionada impagable); l’atur s’havia disparat enlaire com un fuet dels Plens; i el govern central, per posar-hi “la puntilla”, es dedicava a rescatar caixes d’estalvis podrides (podrides pels polítics que les dirigien), infraestructures de malson i autopistes sense cotxes. Amb els diners que prenia a l’ensenyament, la sanitat pública i els serveis socials, per donar la culpa del problema, de passada, a les anomenades “autonomies” (que, llegit amb perspicàcia, vol dir “auto no mías”, o sigui no pas autònomes sinó propietat de l’Estat amb majúscula).
Diu que en realitat va sorgir una caterva de governants, financers, empresaris i etcèteres de tota índole que, sovint amb la complicitat activa o passiva de policies, fiscals i jutges, es va aplicar, amb la passió que havia de dedicar al bon govern del país, a estendre una teranyina de corrupció econòmica fabulosa (increïble si no fos veritable, i qui sap quanta en queda a la claveguera).
Però diu que això no era suficient, i tot seguit, per avortar una iniciativa sufragista d’un país integrat en el “seu” per la força de les armes, també van pervertir el Ministeri de l’Interior, la Fiscalia de l’Estat i el Tribunal Constitucional (a més de qui sap què més).
Però diu que en general, al país de països, ningú es va alarmar en excés: potser ningú volia veure que els “salvapatrias” transvestits de “vendepatrias” (o era a l’inrevés?) havien enviat el país amb tots els “seus” països a la punyetera ruïna, per no dir “merda” (es diu així en llatí?).