El motor principal dels éssers humans en general és, ara ves, l’amor. Entès, això sí, en l’accepció més àmplia del terme, la que inclou la passió per les persones, però també per les coses i les idees.
Partint d’aquesta premissa és fàcil assumir que els humans es divideixen en tres grans grups distints, sovint oposats. El primer, que imagino el menys nombrós, és el d’aquelles persones que generen poca passió i no s’entusiasmen ni pateixen per res; actitud que s’acosta al somni dels estoics però desemboca en la misantropia o, encara pitjor, en el cinisme.
El segon grup, que probablement engloba la immensa majoria dels desheretats de la Terra, és la gent que necessita transmetre els sentiments enfora; estimar i sentir-se estimat per altres persones, animals o fins i tot entelèquies, com ara la fraternitat universal. Totes les iniciatives de la societat civil, des d’un grup de teatre amateur fins a una ONG d’abast mundial i passant pels col·leccionistes de carculles, responen a la necessitat de compartir amb altres humans els nostres crostons de cada dia, que en soledat són molt insípids. Els membres d’aquesta tribu planetària són tan o més feliços quan donen el que tenen com quan es beneficien del reflux.
Els humans dels tercer grup, em sap greu dir-ho, són la calamitat del món, perquè orienten tots els amors, sentiments i passions endins, cap a l’ego, i actuen en el pla social com un forat negre en el còsmic: ho xuclen tot, s’ho empassen tot i no en tenen mai prou. Els menys poderosos poden destruir una família, o dues o tres, perquè s’engreixen precisament de l’instint altruista de la gent que els envolta. Els de potència mitjana s’eleven fins a la ignomínia dels cacics, i a còpia de repartir engrunes subjuguen planetes, satèl·lits, asteroides i cometes que acaben devorats en vida sense ni adonar-se’n. En darrer lloc, oh tragèdia, hi ha els forats negres gegantins del cos social, els quals gaudeixen del noranta per cent de la riquesa i el poder mundial, i tiranitzen sense escrúpols l’economia, la política i la informació; la santíssima trinitat satànica que condemna el noranta per cent de dones i homes de bona voluntat a la misèria física, la marginalitat intel·lectual i la frustració emocional. Trencar el cercle viciós sembla impossible, perquè el deu per cent de privilegiats antropòfags dominen els recursos i s’agrupen com les màfies per protegir-se al preu que sigui.
L’única esperança, si em permeteu un toc de poesia, és que un dia els científics descobreixin que la cobdícia, l’enveja i la megalomania són l’efecte de la mancança orgànica d’una substància química, que podríem batejar com “humanina” o “altruïna”. Llavors només faltarà trobar la vacuna i assegurar-se que NINGÚ en monopolitzi la patent.
Partint d’aquesta premissa és fàcil assumir que els humans es divideixen en tres grans grups distints, sovint oposats. El primer, que imagino el menys nombrós, és el d’aquelles persones que generen poca passió i no s’entusiasmen ni pateixen per res; actitud que s’acosta al somni dels estoics però desemboca en la misantropia o, encara pitjor, en el cinisme.
El segon grup, que probablement engloba la immensa majoria dels desheretats de la Terra, és la gent que necessita transmetre els sentiments enfora; estimar i sentir-se estimat per altres persones, animals o fins i tot entelèquies, com ara la fraternitat universal. Totes les iniciatives de la societat civil, des d’un grup de teatre amateur fins a una ONG d’abast mundial i passant pels col·leccionistes de carculles, responen a la necessitat de compartir amb altres humans els nostres crostons de cada dia, que en soledat són molt insípids. Els membres d’aquesta tribu planetària són tan o més feliços quan donen el que tenen com quan es beneficien del reflux.
Els humans dels tercer grup, em sap greu dir-ho, són la calamitat del món, perquè orienten tots els amors, sentiments i passions endins, cap a l’ego, i actuen en el pla social com un forat negre en el còsmic: ho xuclen tot, s’ho empassen tot i no en tenen mai prou. Els menys poderosos poden destruir una família, o dues o tres, perquè s’engreixen precisament de l’instint altruista de la gent que els envolta. Els de potència mitjana s’eleven fins a la ignomínia dels cacics, i a còpia de repartir engrunes subjuguen planetes, satèl·lits, asteroides i cometes que acaben devorats en vida sense ni adonar-se’n. En darrer lloc, oh tragèdia, hi ha els forats negres gegantins del cos social, els quals gaudeixen del noranta per cent de la riquesa i el poder mundial, i tiranitzen sense escrúpols l’economia, la política i la informació; la santíssima trinitat satànica que condemna el noranta per cent de dones i homes de bona voluntat a la misèria física, la marginalitat intel·lectual i la frustració emocional. Trencar el cercle viciós sembla impossible, perquè el deu per cent de privilegiats antropòfags dominen els recursos i s’agrupen com les màfies per protegir-se al preu que sigui.
L’única esperança, si em permeteu un toc de poesia, és que un dia els científics descobreixin que la cobdícia, l’enveja i la megalomania són l’efecte de la mancança orgànica d’una substància química, que podríem batejar com “humanina” o “altruïna”. Llavors només faltarà trobar la vacuna i assegurar-se que NINGÚ en monopolitzi la patent.