La plaça, concretament la gracienca plaça del Sol, és l'ecosistema que Alba Gómez Gabriel va triar com a focus de la seva primera novel·la,Jo soc l'última Plaça (Edicions 62), guanyadora del Premi Sant Joan BBVA. Una finca encerclada per afanys lucratius és el nucli d'una història poblada per un seguit de personatges que viuen la vulnerabilitat de la ciutat.
Alba Gómez (Sant Pere de Ribes, 1983) és llicenciada en Teoria de la Literatura i periodista. Ha obtingut el Premi del Consell Municipal de Benestar Social als mitjans de comunicació i és sòcia de la cooperativa de comunicació L'Apòstrof. En aquesta entrevista explica algunes claus de la seva narració, que ha anat avançant a mesura que també ho ha fet la ciutat, aquesta entre somnis d'esperança però també desitjos especulatius.
Vostè és arribar i moldre. La seva primera novel·la ha obtingut el prestigiós Premi Sant Joan BBVA, d'entre 120 textos originals.
Estic molt sorpresa i agraïda pel premi, però és cert que no és el primer text que he escrit. Vaig fer literatura comparada, vaig estudiar itinerari de novel·la a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, però sí que aquesta és la primera novel·la i m'hi sento identificada.
L'indret, la plaça del Sol, ha estat una tria atzarosa?
Tenia ganes de narrar sobre la ciutat on visc perquè és un territori que conec. He viscut en diferents places i per mi l'ecosistema d'una plaça és interessant perquè és com un retall de la ciutat. Per mi era difícil narrar una ciutat que està a punt de col·lapsar i em vaig plantejar agafar-ne un retall, i dins de la plaça, posar el focus en una finca i explicar aquesta idea de col·lapse en aquest petit espai.
"Fa 20 anys que visc a la ciutat, però soc de Sant Pere de Ribes i encara me la miro amb un punt no urbanita"
Hi ha elements autobiogràfics en la novel·la?
Sí. Fa 20 anys que visc a la ciutat, però soc de Sant Pere de Ribes. Ja me la miro des de dins, però encara amb un punt no urbanita. Ell que fa que em pugui sorprendre de coses que van passant i d'explorar les diferències en els vincles que s'estableixen en un entorn urbà i un rural. La plaça del Sol per mi és un emblema d'altres places i té elements reals i d'altres de ficcionats. Però hi ha un element personal. En una ocasió, quan vaig anar a viure a un pis de lloguer, em va venir a veure una dona a explicar-me que havia viscut en aquell pis i li havien pujat tant el lloguer que havia hagut de marxar.
Com és que va venir a explicar-li això?
La veritat és que no ho sé. Però a mi em va impressionar molt. I vaig decidir imaginar-me com podia veure les coses una persona que havia estat expulsada de casa. Va ser una manera de respondre davant una situació que em va semblar violenta.
Ha viscut a la plaça del Sol.
Sí, durant un temps.
La plaça del Sol ha estat sempre un espai de trobada, de gent asseguda a terra i de brunzit de converses al capvespre. De quina manera ho ha canviat això la gentrificació?
No he volgut fer un retrat concret de la gentrificació, he plasmat alguns aspectes que es poden veure en una plaça, com el tipus de consum, la turistificació, la reconversió dels comerços, l'increment de preus, que a vegades semblen pensats més per uns salaris del nord d'Europa que pels d'aquí. Com allò de més genuí potser està desapareixent.
Ha fet un llibre de denúncia?
No. Penso que el sentit d'un llibre l'han de donar els lectors. Sí que podem dir que el llibre vol fer un acte d'homenatge als veïns que durant un temps habiten un espai i, per les circumstàncies que siguin, no poden seguir fent-ho. Gent que ha viscut moments banals i d'altres més fondes.
"Cada vegada és més difícil arrelar en un espai, vincular-se a una comunitat i resistir"
Mostra la fragilitat en què es pot caure.
A mi el que m'interessava era mostrar la fragilitat i la vulnerabilitat. Totes les persones som una mica vulnerables tot i que en grau divers. Hi ha gent que està sobrevivint en una vulnerabilitat màxima, que viu sense sostre. Tots tenim desigs, pors, problemes, i volia posar totes les persones al mateix nivell. Som fràgils davant d'un sistema depredador que ens pot canviar la vida d'un dia per l'altre. Cada vegada és més difícil arrelar en un espai, vincular-se a una comunitat i resistir. Com diu Josep Maria Esquirol, "resistir íntimament en una llar". Per molta gent és impossible i cada vegada és més difícil per més gent.
Quan escriu, li interessa més l'exercici creatiu o vol explicar una història?
Per mi, l'exercici creatiu està per damunt de tot. Bona part del sentit li estic donant ara, quan intento reexplicar la novel·la. Però quan la vaig crear ho vaig fer més com una història de personatges, d'un veïnat, de trames, amb un personatge misteriós que ens porta pel fil de la història. Però el procés de creació s'ha anat allargant i vaig fer el gir al llibre, més vinculat al gir que està fent la ciutat. Si la ciutat se n'està anant en orris, potser els meus personatges també. Em vaig fixar en els moments quotidians, les pèrdues que pots tenir, passar un dol.
Quantes finques hi ha com la Finca Groga?
Moltes. N'hi ha moltes, moltes comunitats de veïns que, sense saber-ho, estan vivint un moment de fragilitat i pot ser que desapareguin o es reencarnin en una altra cosa.
M'ha agradat molt el personatge d'en Ramon, aquest catedràtic a punt de jubilar-se que ha perdut la dona.
És un personatge que està a les acaballes de la seva trajectòria acadèmica. És un professor de Llengua, en un moment en què la llengua està en perill. Pot semblar molt eixut en un principi, introvertit, però el que li està passant és que li costa afrontar la mort de la seva dona. I la vida li donarà una segona oportunitat perquè pugui fer el dol.
Sobre aquest personatge que sembla eixut, m'ha agradat que expressa potser que tots tenim en el fons els mateixos ingredients. Es nega al fet que li facin un homenatge quan es jubila, però quan fa l'última classe, li dol que els alumnes se'n vagin sense acomiadar-se'n.
No hi havia pensat en això. La humanitat dels personatges és que vivim atrapats en ambivalències i contradiccions. També hi ha una veïna, l'Abril, que té unes idees sobre com ha de ser una relació, però que queda enganxada a una relació que no és com se la imagina. En tots aquests matisos és on hi ha la riquesa. Tots necessitem una part de tendresa i que algú ens miri com som. Si passem desapercebuts, quin tipus de vincle tenim amb la vida?
Se sent deutora d'algun autor o escola?
No, no. M'interessa gent diferent, però que experimenta en l'estil i la forma, gent com l'Ali Smith, en Manuel Baixauli, en John Berger, l'Agnès Varda com a cineasta.
Què més vol dir de la novel·la?
És una novel·la coral i jugo amb uns personatges tots vinculats amb la plaça i la finca. Vaig pensar en la mirada d'algú que ha estat esborrada de la vista dels altres, una persona que no té sostre, i al cap d'un temps vaig pensar també en la mirada de qui mira els espais amb una mirada lucrativa o especuladora. I aquesta també emergeix al final del llibre.
"L'única cosa que podem fer és viure més col·lectivament, des del suport mutu"
Creu que el procés que viu la ciutat és irreversible? Doni'ns alguna paraula d'esperança.
Hi ha moltes vivències sobre la ciutat. Molta gent ha pogut construir-hi vincles, però hi ha un sistema depredador que s'està quedant els espais. L'única cosa que podem fer és viure més col·lectivament, des del suport mutu, i d'aquesta manera podrem resistir millor. A mi em sembla irreversible, però no ho sé.
Hem oblidat el que vol dir una ciutat, que és l'espai on conviuen els ciutadans, no només un lloc on fem les nostres coses?
Cal que ens humanitzem una mica, quan vivim un procés que ens esborra i ens expulsa.
Una novel·la, a banda del vessant literari, ha de tenir intenció social?
La literatura sempre és útil. Quan tries un tema on posar el focus, sempre tens una intenció. La mirada mai és neutral, com tampoc ho és el periodisme. El que és bonic és que cada lector o lectora hi trobi un sentit, que no hi hagi un únic sentit. Escriure és comprometre't, però no políticament, que potser també, sinó amb el temps que hi dediquis, amb la llengua, amb les idees.