Es parla força aquestes últimes setmanes de la figura d'Ibai Llanos i les seves transmissions esportives per Twitch. La seva conversa amb Messi dins del Parc dels Prínceps just acabat de fitxar pel PSG va ser sonada. També amb Piqué ha parlat diverses vegades i ha excel·lit en el terreny de la narració d'e-sports, o sigui de videojocs esportius. Hi ha hagut un cert rebombori, sobretot amb la seva connivència amb Messi. Alguns professionals del periodisme esportiu han mostrat suspicàcies. Bé, no crec que des del periodisme esportiu, sobretot l’audiovisual, ningú pugui posar-se gaire estupend i reclamar drets perduts ni clamar per exclusivitats usurpades. Més aviat, caldria que es posessin les piles i renovessin el seu llenguatge i els seus protocols d’actuació.

Dit això, també una petita precisió: el que fa Ibai no és periodisme. No és periodisme poder parlar amb Messi dins del parc dels Prínceps perquè el motiu no és periodístic sinó d’amistat. Ibai és allà dins perquè Messi ha dit que el deixin entrar. Això no és periodisme. Podríem fer això extensiu a la febre del Twitch esportiu.

No és periodisme fer vídeos sobre jugades de futbol, interpretar-les i explicar-les als teus seguidors. Això és una altra cosa, és divulgació futbolística, anàlisi futbolística, o digueu-li com vulgueu. Periodisme, no. I compte, miro de tant en tant algun d’aquests canals de Twitch i n’hi ha que són collonuts, tenen molt mèrit i s’ho treballen molt, tant a escala tècnica com per l'erudició de les anàlisis i el coneixement que ofereixen. I també perquè obren una finestra, una forma d’expressió nova, una ventada d’aire fresc que els ha de permetre, també, guanyar-se la vida.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=LKxLGnUGBFQ[/youtube]
Particularment ja fa temps que ha deixat d’interessar-me la parafernàlia futbolística i no li veig l’interès a tanta anàlisi de tàctiques, de jugadors, de fitxatges, de comparatives entre equips. No detecto que aporti un coneixement gaire substancial, sinó més aviat una endogàmia molt repetitiva, una obsessivitat en bucle que no permet gratar gaire en res més enllà d’un discurs autocomplaent sobre un món, el futbol, cada cop més desposseït de valors que valguin realment la pena.

No veig gaire clar que aquesta nova finestra –més enllà de les virtuts exposades en el paràgraf anterior- estigui renovant gaire el periodisme futbolístic. Una branca del periodisme, aquesta, que s’ha demostrat –amb excepcions notables- incapaç de relatar la podridura progressiva que s’ha apoderat del futbol en l’àmbit mundial.

La comunicació i difusió de contingut esportiu s’està revolucionant, democratitzant, rejovenint. Fabulós. Però significa això alguna cosa important en l’àmbit periodístic més enllà d’esdevenir estímul per a poltrones enquistades i barruts panxacontents? A les facultats de periodisme cada vegada hi ha més estudiants el somni dels quals és ser el nou Ibai. Per què? L’èxit és un caramel, una llaminadura que és difícil que no t’enlluerni. Si grates una mica, hi ha alguna cosa que valgui realment la pena? Tinc dubtes.

[plantillatv]