El procés és un partit que es juga al contraatac. Si més no, d’un temps ençà. És a dir, quan més s’activa és com a reacció als atacs del contrari. Siguin les demandes d’inhabilitació, les prohibicions o els vetos. Cada “no” de Rajoy i cada sentencia del Tribunal Constitucional són un estímul a una nova mobilització. Ho veurem un altre cop dilluns. I ho hem comprovat amb la reacció massiva després de la penúltima amenaça del govern del PP, els precintes a les escoles si hi ha referèndum. La sola insinuació d’una intervenció policial “a la força” ha reactivat l’independentisme a les xarxes, a la tele i a les ràdios.

De fet, ni el referèndum, la gran proposta proactiva, queda lliure d’aquesta estratègia de contraatac, des del moment en què Esquerra suggereix que la data es podria avançar com a resposta a la hipotètica inhabilitació de Carme Forcadell. Una vegada més, la política de reacció. Encara més, quan el president de la Generalitat va a Brussel.les a explicar-se, la major part de tinta i de minuts es dediquen a respondre als intents de boicot del PP a l’acte.

L’altra banda també. De Brussel·les, al PP i a Ciutadans només els ha interessat rebaixar el rang del públic, és a dir, negar validesa a l’acte. El contingut, res. I la gran victòria de la setmana passada no va ser cap decisió concreta, sinó les animades conferències de Santi Vidal. El govern Rajoy i els tribunals també es mouen contraatacant. Però en el seu cas, l’estratègia del "no" ja se’ls suposa (L”operació diàleg” no acaba d’arrencar).

A aquest pas, si mai Catalunya arriba a ser un Estat, a cada rotonda s’hi haurà d’erigir una estàtua d’homenatge d’un magistrat del Tribunal Constitucional.