La informació publicada per ABC que assenyala un vincle entre l’imam de Ripoll i els serveis secrets espanyols superior al que fins ara havien admès els responsables de la intel·ligència estatal ha reobert la controvèrsia entorn els atemptats del 17-A. El gran interrogant que ha planejat sobre l’atac a les Rambles, sobretot des de sectors independentistes, es podria resumir en la pregunta: ho sabia el CNI?
El general Félix Sanz Roldán, excap del CNI, va negar a finals de l’any passat que Abdelbaki Es-Satty fos informant o confident del servei, malgrat haver-hi tingut contacte i haver estat avaluat. Segons el militar, hauria estat descartat per no confiar en absolut en la seva serietat. Ho va fer en la comissió parlamentària que investiga el 17-A. Ara sabem que això no és cert, perquè ingressava 500 euros mensuals del centre. També es podria presumir que amb aquesta quantitat -de ser exacta-, el lligam havia de ser molt prim.
Cal ser sempre escèptic de les declaracions d’un responsable d’intel·ligència, que per la mateixa essència del seu càrrec està obligat a ser, com a mínim, caut, i guardià de molts secrets. John Le Carré fa dir a un dels seus personatges que l’espionatge és un art que aixopluga alhora la veritat i la mentida. Tampoc es pot descartar l’interès d’un CNI per no admetre un error gravíssim d’apreciació en el cas de fer-se públic un vincle amb l’imam. Sigui com sigui, la manca de transparència que, en part, acompanya tot servei d’intel·ligència és també la benzina de la rumorologia i tota mena de teories conspiratives.
ERC i Junts ja han demanat que l’excap del CNI torni a declarar davant la comissió del Congrés. És el que tocaria, així com desclassificar més documentació de l’Estat. Això sense perdre de vista que la desclassificació aportarà dades i mirades noves, però no serà, probablement, la porta que ens mostri tota la veritat. Als Estats Units ja s’han desclassificat milers de documents sobre el magnicidi de Dallas i ningú espera que aparegui la llum sobre qui va carregar el fusell de Lee Harvey Oswald i altres.
Malgrat la temptació de decantar-se per les versions més imaginatives sobre el 17-A, a hores d’ara no es pot anar més enllà del que han dit els jutges i hi ha un gran terreny a córrer entre desvetllar un lligam fins ara negat entre l’espionatge espanyol i l’imam, i asseverar que palpem la mà de l’Estat en els atacs sagnants a Barcelona a les portes de l’1-O. El que sí que sabem del cert és que la ferida oberta de Ripoll continua sent profunda i que per ella han supurat els pitjors fantasmes de la societat catalana en forma d’una extrema dreta nostrada.
Si de cas, la transparència és exigible i la que hi ha hagut fins ara ha estat possible tan sols per la situació de minoria parlamentària del PSOE, que l’obliga a fer cessions d’informació que d’altra manera no faria. Aquí és d’on pot sorgir la molta o poca llum que encara pot oferir la tragèdia. És a dir, de la part de veritat que un funcionament correcte de les institucions democràtiques pot mostrar una societat democràtica. Una veritat que mai podran omplir ni fantasies fàcils d’enunciar ni la intolerància ultra que ha fet niu a l’ombra de la foscor.
