Quan els dirigents s’omplen la boca cada dia amb la paraula “llibertat” hem de començar a sospitar de les seves intencions. Ara resulta que la política aranzelària que aquesta nit serà desvetllada pel president Donald Trump serà, diu, l’inici de l’alliberament dels Estats Units. Parla de greuges enquistats contra el seu país, que han estat perpetrats per països que han volgut aprofitar-se de la generositat americana, de la seva fortalesa com a economia i com a guardià de l’ordre mundial. Resulta que potser alguna d’aquestes apreciacions no va desencaminada, però també hauria d’admetre que és això el que té el poder, és no sols un feix de facultats, també i sobretot és una càrrega, una responsabilitat.

Els partits d’esquerres, haurien d’estar molt contents, però; més encara com més a l’esquerra s’hi trobin, ja que el que ve a dir Trump és que la globalització no ha fet altra cosa que perjudicar i malmetre les expectatives de prosperar de les persones que viuen en els països més desenvolupats. Perquè sí, les empreses més grans poden operar sense problema, deslocalitzant la seva mà d’obra; però el petit empresari i, sobretot, part important de la classe treballadora veuen amb desesperació que no poden competir amb els sous de misèria que es paguen a països sense drets, on pocs diners són molt comparats amb el no-res.

Les paradoxes de la política i dels extrems ideològics han fet que les polítiques d’habitatge proposades per Sumar s’assemblin molt a les del Patronat de l’Habitatge dels governs autàrquics de franquisme, i que la crítica dels anticapitalistes tinguin molts trets en comú amb aquest tancament de files del trumpisme amb la indústria nord-americana. I és que fins i tot els discursos europeus de reacció a les seves amenaces ens fan albirar que no se’ls acudirà altra cosa que iniciar una escalada aranzelària que no sabem on acaba.

Excepte l’assenyat ministre d’Economia, al que potser li queden dos telenotícies en el càrrec, ningú ha sabut emetre altre discurs que el de la reacció. Podríem, com diu del Cuerpo, començar a parlar en clau positiva i donar marge a la imaginació enfront d'aquest Trump que, com Django, sembla desencadenat? O donarem fe amb la nostra actitud de què Europa no és capaç ni de liderar-se a si mateixa?