La institucionalització d’un poder polític català amb la Generalitat republicana, la puixança cultural del moment i una certa normalització pública de la identitat nacional, cultural i lingüística al Principat van tenir el seu ressò a les comarques catalanes separades de la resta del país a causa del Tractat dels Pirineus (1659). El 1933, Alfons Miàs edita la primera història de les terres catalanes del nord, des d’una perspectiva nacional catalana, Histoire résumée de la Catalogne française, avec notions de la Catalogne intégrale, on trenca amb la visió jacobina francesa d’aquesta part del país per inscriure’l, plenament, en el marc català. L’autoria de l’obra apareix amb el pseudònim “Josep Vergès” i, el 1934, surt, a París, el llibre Le pays catalan de France, del diputat pradenc J. Rous.
L’agost de 1936 apareix la revista Nostra Terra, impulsada pel mateix Miàs i Josep Cantenys, al voltant de la qual es constituirà un moviment catalanista juvenil que començarà a superar l’estadi estrictament cultural o folklòric del catalanisme al nord de les Alberes i a fer plantejaments parapolítics sobre la qüestió catalana, entesa com a fet nacional. La Joventut Catalanista de Rosselló, Vallespir, Cerdanya, Conflent i Capcir tindrà en aquesta publicació el seu portaveu mensual l’ànima de la qual serà el vallespirenc Alfons Miàs. En el primer any de vida, la revista ja compta amb un miler de subscriptors, també al sud, i és aquí on s’utilitza per primer cop el terme “Catalunya del Nord”.
El maig de 1968, l’existència de formacions independentistes com el FNC i, sobretot, el PSAN, al sud de les Alberes i amb visió de Països Catalans, i, de manera principal, una situació de crisi econòmica a la indústria i a l’agricultura, al costat de canvis demogràfics profunds al nord, influeixen en el naixement de l’Esquerra Catalana dels Treballadors (ECT), l’octubre de 1972. Es tractava del primer partit independent de sigles polítiques franceses, dirigit per l’advocat Miquel Mayol. Des de París, l’enginyer agrònom Llorenç Planes, amb el pseudònim “Pere Petit” enviava a La Falç, òrgan de l’ECT, cròniques de caràcter polític i econòmic on emprava la denominació “Catalunya Nord” per a les comarques catalanes del nord del país i, el 1974, en defensava aquest nom en el llibre ja emblemàtic Petit llibre de Catalunya Nord, on l’analogia i la influència basca (“Euskadi Nord”, són evidents).
De llavors ençà, l’expressió “Catalunya Nord” ha fet fortuna, si bé hi ha nord-catalans que s’estimen més la forma “Catalunya del Nord”, ja que, com asseguren, “no som una sortida d’autopista”. Per a l’administració estatal francesa, els territoris catalans del nord, amb l’afegitó de la comarca occitana de la Fenolleda, constitueixen el departament dels Pirineus Orientals, ara a l’interior de la macroregió dita Occitània. Però, el 10 de desembre del 2007, el Consell General dels Pirineus Orientals, equivalent al que són les diputacions al sud, aprovà l'apel·lació “Catalunya del Nord” com a equivalent en català de la forma francesa Pyrénées-Orientales, així com l'oficialitat de la llengua catalana.
Els rètols departamentals amb la inscripció “Catalunya Nord” sovintegen a les carreteres, com en les converses de bona part de la població, avui majoritàriament d’origen foraster. Una certa consciència de catalanitat es troba ben arrelada al territori, si bé encara amb resultats insuficients en l’àmbit lingüístic i polític, com ho demostra que ningú no qüestioni el caràcter de “País Català/Pays Catalan” per a les cinc comarques del nord. És com a “Pays Catalan”, amb bandera quadribarrada inclosa en la fotografia publicitària, que el nord s’anuncia com a destinació turística al metro de París i el tram d’autopista que transcorre per aquest territori septentrional s’anomena, justament, “La Catalana”. TV3 i Catalunya Ràdio tenen corresponsalies a Perpinyà, com a València i Palma, les úniques en ciutats que no són capitals d’Estat, i la Generalitat té presència institucional a l’Alguer i a Perpinyà, o, com diu la web de la Casa de la Generalitat, a “Catalunya del Nord”. Delegació, la nord-catalana, que no depèn d’Exteriors, sinó de Presidència, ja que la representació a França és a París. Aspectes aquests que se suposa que tot director de la Casa de la Generalitat a Perpinyà ha de saber.
Avui, Ràdio Arrels, emissora de ràdio nascuda el 1981 a Perpinyà, emet les 24 hores del dia en català. La nostra llengua pot ser estudiada com a assignatura al sistema públic d’ensenyament, mentre que els centres docents de La Bressola i Arrels fan servir el català com a llengua vehicular única d’aprenentatge i formació. Des de 1969, a Prada de Conflent, té lloc la Universitat Catalana d’Estiu, per on han passat les personalitats més destacades de la cultura, la política i la societat d’arreu dels territoris de llengua catalana i on s’han aprovat manifestos i s’han pres acords de transcendència notable. I fa més de 40 anys que la Universitat de Perpinyà manté una llicenciatura de català amb una formació en llengua i cultura catalanes que pren en compte el conjunt dels Països Catalans i amb un Institut Franco-català Transfronterer que té la seu a la Casa dels Països Catalans, a la mateixa universitat.
Pompeu Fabra i Pau Casals van exiliar-se a Prada de Conflent i A. Rovira i Virgili a Perpinyà, on morí i és enterrat al Pertús, a l’exili, però en terra catalana per voluntat pròpia. Els camps de concentració francesos a les platges nord-catalanes formen part de la memòria col·lectiva de la Retirada, mentre que la Porta dels Països Catalans, monument visible des de l’autopista i el tren, dona la benvinguda als que entren pel nord al nostre país, per iniciativa del patriota salsairot Armand Samsó i el suport decidit de compatriotes del sud, com el cuiner ja desaparegut Santi Santamaria. I cada any, per Sant Joan, la Flama de la Llengua Catalana surt del Canigó fins als límits del nostre domini lingüístic.
Al número 7 de la plaça Joan Payrà, al centre de Perpinyà, hi ha La Llibreria, amb totes les novetats en català d’arreu dels Països Catalans i llibres en qualsevol llengua sobre Catalunya Nord, en un emplaçament ja històric per la seva llarga tradició de servei a la cultura catalana. Un temps la dirigí Jordi-Pere Cerdà, pseudònim d’Antoni Cayrol, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, un dels noms notables de la nostra literatura, al costat de Josep-Sebastià Pons, Edmond Brazés, Esteve Caseponce, Simona Gay, Carles Grandó, Pere Verdaguer, Renada-Laura Portet, Jordi Carbonell, Joan Tocabens, Joan-Lluís Lluís o Joan-Daniel Bezsonoff, tots ells guanyadors de premis al sud i editats amb èxit, amb un gruix de lectors considerable.
Tot això, tan i tan elemental i bàsic, és el que ja sabien tots els directors de la Casa de la Generalitat a Perpinyà, però que sembla desconèixer, completament, l’actual “responsable”, Cristopher Daniel Person, com va demostrar, amb tanta arrogància com expressió desacomplexada d’ignorància, al Parlament de Catalunya, negant-se a emprar l’expressió “Catalunya Nord”, tot sentenciant, a més, que la llengua ja s’hi havia perdut. Aquestes declaracions són un menyspreu als esforços de generacions passades i presents per mantenir viva la catalanitat al nord i representen un comportament del tot impropi per part del màxim representant de la Generalitat al nord de les Alberes, sense cap sensibilitat ni sentit institucional. L’únic que fins ara ha aportat al càrrec són polèmiques innecessàries i del tot fora de lloc.
El govern del president Illa no s’ha decidit a rellevar-lo del càrrec, tot i no reunir les condicions mínimes per exercir-lo amb competència, professionalitat i coneixement, condicions imprescindibles per a la responsabilitat que se li ha adjudicat. Per tot això estaria bé que el tal Person actués com a persona responsable i, amb un gest del màxim sentit institucional del qual fins ara no ha fet gala, fes un servei al país, a la cultura i a la Generalitat i presentés la dimissió del seu càrrec. Catalunya Nord i la llengua i la cultura pròpies dels Països Catalans, per a ell mortes, n’estarien agraïts. I cal suposar que no hauria de ser cap trasbals el nomenament d’algú amb els mínims coneixements del lloc on va destinat en nom de la Generalitat i que no ens fes passar més vergonya. Segur que, de la corda de l’actual Govern o dels seus aliats parlamentaris, cercant, cercant, algú hi deu haver amb un mínim de cara i ulls.
