Divendres al matí la Laura Rosel va connectar en directe amb el càsting a Barcelona de la segona edició d’Eufòria. Jo ho sentia des del cotxe. S’han fet càstings també a Girona, Lleida i Tarragona. En total s’hi han apuntat 2.300 joves que volen ser cantants. El procediment és cruel. Els joves han de portar preparades cançons amb què se sentin segurs i tenen menys d’un minut per convèncer el jurat. Alguns no arriben als vint segons que ja els envien cap a casa. Canten a pèl, sense música, i anant directe a la part més potent de la cançó, sense in crescendo possible. Molt difícil.
 
En aquella estona de la connexió, tots els joves van començar cantant en anglès. Signes dels temps. En un moment donat el jurat els interrompia i els deia: “ara pots passar-te al català, si us plau?” I arrencaven a cantar en català el tema que portessin preparat. La cua de candidats es perdia de vista, ens deia en Xavier Pérez Esquerdo sobre el terreny.
 
No som conscients del que tenim, amb la CCMA. Ens pensem que ho sabem, però no. 2.300 joves fent hores de cua per intentar viure el seu somni, lluitant per entrar en un programa de televisió d’altíssima qualitat, amb una realització i execució de primer nivell europeu. Una ràdio nacional còmplice, que contribueix a generar expectativa connectant amb el càsting i fent soroll des de tota la seva graella. Una estratègia a xarxes socials –per fi!­– per anar a buscar el públic allà on és. Un imaginari d’il·lusió, esforç, excel·lència, patiment, emoció i èxit. I tot, absolutament tot, en català.
 
No, no sabem el que val, això. Val tant, que si no existís, probablement ja no hi seríem. Convido el lector a imaginar-se els darrers 40 anys de la nostra vida col·lectiva sense TV3 i Catalunya Ràdio. Quaranta anys en què el món ha accelerat fins al vertigen: globalització econòmica i financera, internet, telefonia mòbil, imperi de les lleis del mercat, homogeneïtzació cultural. Quaranta anys en què Catalunya ha viscut una modificació brusca de la seva demografia amb l’arribada de més d’un milió de nouvinguts d’arreu del món, quan tot just començava a pair l’onada immigratòria del anys seixanta del segle passat. Quaranta anys en què Espanya hauria pogut reconèixer la seva realitat plurinacional i ha decidit combatre-la. Imaginin-se aquests quaranta anys sense aquesta eina de cohesió nacional i lingüística que són els mitjans públics.
 
Hi ha qui diu que la Corpo ens surt cara. Jo dic que ens surt baratíssima, i que encara hi posem pocs diners, perquè cada euro extra per als mitjans audiovisuals públics té un retorn directe en anys de vida per a la llengua. El debat sobre això, però, està viciat per una evidència que tothom reconeix i que cap Govern de la Generalitat ha tingut el valor polític d’afrontar. Tothom sap que la plantilla de la CCMA, especialment la de TV3, està sobredimensionada perquè es va formar per fer televisió al segle XX, quan la tecnologia era una altra. Això fa que un percentatge massa alt de l’assignació de diners públics a l’empresa se’n vagi al capítol de salaris, perjudicant el pressupost d’activitat. 
 
Amb la meitat de treballadors i la mateixa assignació pressupostària que ara, la Corpo podria fer moltíssim més del que fa, però cap Govern està disposat a pagar el cost polític d’un ERO d’aquestes dimensions en una empresa pública tan visible i tan sensible. Si això és així, si el Govern –l’actual i els que vindran– no està disposat a l’ERO massiu, té una altra solució, que és incrementar el pressupost d’activitat per fer més canals, més continguts, més estratègies innovadores, més tracció del sector audiovisual privat, i al mateix temps exigir als gestors de la CCMA un pla de productivitat per assumir la nova activitat sense incrementar la plantilla. 
 
En una situació com la de la CCMA, només hi ha dues opcions racionals: o redueixes la plantilla, o la poses a ple rendiment amb inversió i noves estratègies. El que no es pot fer és ofegar una empresa tan vital per a la llengua no fent ni una cosa ni l’altra. Veurem per quin dels dos camins va el nou pressupost de la Generalitat quan arribi al Parlament.