09
d'octubre
de
2014
Actualitzat:
21
de juny
de
2016,
10:57h
El Yotsuka Kaidan és una de les històries de fantasmes més populars de la cultura japonesa, escrita fa més de dos-cent anys i encara ben viva en el centenar de noves adaptacions que se'n fan pel cinema o el teatre. La història explica la venjança d’ultratomba d’una dona que ha estat enganyada pel seu marit, una excusa argumental que Takashi Miike aprofita per fondre amb una companyia de teatre que assaja, precisament, l’obra. Aquest grup, però, acabarà comprovant com la vida i la ficció es fusionen de manera macabra, impensable i terrible, en el que esdevé una lliçó magistral del director sobre l’equilibri entre espai, temps i acció.
Distanciat de la bogeria desaforada (i tan addictiva) de bona part del seu repertori, no és pas casual que Miike faci que els fets paranormals es precipitin just després d’una trucada al mòbil no contestada. Més enllà de la meta-referència al propi univers amb aquest ham provinent de Llamada perdida (One missed call, 2003), el truc és simptomàtic del trànsit que s’estableix entre dos mons i que prové, precisament, d’una desatenció. A partir d’aquest moment, el paisatge narratiu de la pel·lícula es fa difús, cada vegada més dens i abstracte, sense deixar de perdre una teatralitat que, lluny de semblar impostada, afegeix més força i versemblança a una història que necessita l’escenografia per demostrar una distància insalvable entre mons que s’entrellacen.
A mig camí de la seva pulsió més violenta i de la tradició de formes clàssiques, Miike aconsegueix que el paisatge resulti fascinant, bell, pulcre i molt inquietant, fent que la comprensió dels personatges hagi de ser, forçosament, a foc lent. Al capdavall, ho sap tothom, més o menys: la mort és pur teatre. I, en mans de Miike, teatre del bo.
